Feeds:
Entrades
Comentaris

Aprofitem el fil engegat en el post anterior per afegir un altre article original de la web de l’Associació Catalana de Llars d’Infants:  Com posar límits als infants d’una manera respectuosa

 

“Un dels temes que més preocupacions, dificultats i preguntes us genera a les famílies en el vostre dia a dia és el tema dels límits. Quan i com hem de posar límits? Quins límits són adequats i quins no? Un límit és un càstig? En aquest article aprofundirem en aquesta temàtica posant atenció i observant els diversos aspectes que a nivell personal ens poden dificultar alhora de posar límits als infants.

 

QUÈ SÓN ELS LÍMITS?

Els límits formen part de la vida, les cèl·lules del nostre cos estan formades per una membrana que és el límit entre el dins i l’afora, la nostra pell és un límit entre el jo i l’entorn, les nostres cases tenen parets que fan de límit entre la nostra llar i la del veí… tot allò que ens envolta té límits.

Els límits cuiden i responen al benestar i a les necessitats dels infants, dels adults i de l’entorn. Donen seguretat i ajuden als nens i nenes a entendre com funciona el seu món i a relacionar-s’hi de manera sana i nutritiva. Quan els posem des de la seguretat, la tranquil·litat i la disponibilitat, són un acte d’amor.

 

QUINES DIFICULTATS ENS TROBEM ELS ADULTS A L’HORA DE POSAR LÍMITS?

Sovint posar límits ens fa sentir culpables ja que mouen l’emocionalitat dels nostres nens i nenes. Davant d’un límit que els frustra, poden reaccionar enfadant-se,  posant-se tristos… aquestes emocions, reclamen de la nostra presència, disponibilitat i capacitat d’acollir i acompanyar l’emoció de l’infant. Això, és difícil de fer, quan sovint només veiem els nostres fills i filles una estoneta al vespre després de jornades laborals maratonianes.

D’altra banda, la creença sovint és que els nens i nenes són més feliços quan estan contents, per això quan el veiem plorar o enfadar-se davant un límit creiem que els estem perjudicant. És important trencar amb aquesta creença limitant, ja que la felicitat no està relacionada exclusivament amb l’alegria, un infant serà més saludable i per tant, en conjunt més feliç, quan és capaç de transitar per les diferents emocions (alegria, tristesa, ràbia, por) que apareixen en el transcurs de la vida, sense quedar-se fixa’t en una concreta.

Alhora de posar un límit, hem d’observar més enllà del que està succeint en aquell moment concret. És a dir, a vegades l’emocionalitat (tristesa, ràbia…) que presenten els nens i nenes davant d’un límit pot no estar directament relacionada amb aquella situació concreta que com adults estem limitant, sinó amb un conjunt d’emocions acumulades i no gestionades derivades de necessitats no satisfetes (gelosia per naixement de germans, necessitat de compartir més temps amb els pares…).

Poder entendre que el comportament dels infants està relacionat amb la necessitat que tenen de rebre presència, amor i cura per part dels adults, fa que puguem llegir les actuacions dels nostres fills i filles d’una manera més profunda i puguem acollir i donar resposta a la seva necessitat autèntica.

Una altra de les dificultats que observem a l’hora de posar límits, és que sovint els pares i mares relacioneu els límits amb una educació autoritària similar a la que veu rebre qua éreu petits. En aquest sentit, és bàsic aprendre a diferenciar l’autoritat de l’autoritarisme, així com els límits dels càstigs, un límit respon a la necessitat de cuidar a l’infant i són conseqüència directa d’acte.

Moltes vegades, la dificultat en gestionar els límits amb els infants venen derivats de la dificultat que tenim com a adults en posar límits en els diferents àmbits de la nostra pròpia vida (a la feina, amb la parella, amb els amics…), si com a adults som capaços de validar els nostres propis límits, farem de mirall als nostres fills i filles, ajudant-los a integrar els seus límits sense jutjar-los.

 

COM POSAR ELS LÍMITS?

Tot i que no hi ha receptes màgiques, ni fórmules magistrals a l’hora de posar límits si que podem dir que hem de tenir en compte els següents aspectes a l’hora de posar-los:

 

Els límits han de respondre a les necessitats i moment evolutiu de l’infant.

Són conseqüència directe de l’acció del nen o nena, per tant han de ser proporcionals.

De manera clara, concreta i acotada en el temps.

Sense justificacions i sense perdre’ns en explicacions racionals que només responen a la necessitat que tenim els adults d’alleugerir el nostre propi malestar.

Amb seguretat, tranquil·litat i respecte.

Situant-nos en una posició que ens puguem mirar als ulls a la mateixa alçada.

Sense jutjar ni desvaloritzar al nen o la nena.

Sense tractes, ni entrant en rols igualitaris que generin confusió als infants.

Per acabar, dir que un cop posat el límit, és imprescindible que els adults siguem capaços d’acollir les emocions que emergeixen, acompanyant als nens i nenes a gestionar la tristesa, la ràbia, la frustració, la impotència… que puguin estar sentint.

 

Sense jutjar-los, simplement estant al seu costat, presents i disponibles, aquesta és una de les claus per transformar la relació amb els nostres fills i poder gestionar els límits des de l’amor, entenent-los com un acte que cuida.”

Observem últimament en el món educador una confusió important entre el que és una criança respectuosa i un deixar fer, que porten a l’absència d’un espai segur de l’infant per una falta apropiada de límits.

Les consequències poden ser devastadores, per això volem compartir un article fàcil i interessant de la psicòloga Olga Armengol Vázquez del Centre CAPSIS, centre d’atenció psicològica i psiquiàtrica de Vilanova

ens ajudi a ressituar-nos de nou en el nostre paper educador:  https://www.capsisvilanova.cat/articles/limits/

 

PER QUÈ HEM DE POSAR LÍMITS ALS INFANTS? NO SERIEN MÉS FELIÇOS PODENT FER TOT EL QUE VULGUIN? NO VIURIEM MÉS TRANQUILS SENSE HAVER DE POSAR NORMES I LÍMITS?

Un infant sense límits, o amb uns límits confosos, tindrà greus dificultats en el futur. Problemes d’autoestima, d’autorregulació, de control emocional, de relació amb els altres… Uns límits massa severs tampoc beneficien en l’educació: generen adults insegurs, rígids, amb baixa autoestima i poca capacitat per prendre decisions. Com es pot fer doncs? En aquest article us resumeixo les pautes que s’estan donant avui en dia per poder posar uns límits respectuosos amb l’infant, enfocats a l’educació i la millora del seu benestar emocional.

 

La tasca de posar límits als més petits és dels adults, pares, avis, mestres, cangurs… Uns límits que han d’ajudar a aprendre a auto-regular-se i a afontar les limitacions que s’aniran trobant de forma natural quan creixin i es vagin fent grans. Però la tasca d’aprendre a posar límits és també part d’un procés d’aprenentatge. Quan volem posar límits anem oscil·lant entre la permissivitat i l’autoritarisme, ser massa sobreprotector/a o ser un dictador/a. Un llistat sense fi de situacions que ens fan estar decidint constantment: les hores davant de la tele, la quantitat de llaminadures, el desig de dormir al llit dels pares, comprar allò que vol l’infant o no, etc. Un adult que no aconsegueix posar un límit amb fermesa, i alhora certa flexibilitat, s’enfrontarà amb un nen insatisfet, les demandes del qual aniran en augment.

 

Els desitjos sempre satisfets impliquen la mort del desig (F. Dolto)

 

Un límit…

Marca un continent i delimita l’espai pel qual el nen pot moure’s amb seguretat.

Ofereix un ambient segur i confiable; on podrà jugar, explorar i aprendre.

Estableix un marc de contenció, funciona com a guia, dóna ordre al seu món i genera seguretat.

Possibilita l’elecció i permet una millor percepció de la realitat, en reconèixer l’incorrecte del correcte.

Permet al nen l’oportunitat de pensar, de prendre la iniciativa i buscar solucions.

Protegeix al nen de les seves pròpies dificultats per controlar els seus impulsos, i ajuda a evitar situacions que posin en risc la seva seguretat física i la dels altres.

Incrementa el respecte per ell/a mateix/a i pels altres.

Afavoreix el desenvolupament de la identitat i fomenta l’autonomia.

Els nens i nenes, des de petits, aprenen normes i valors tractant de assemblar-se als adults amb els qui interactuen. La primera forma d’aprenentatge és per identificació. S’identifiquen amb l’adult i l’imiten. Es tracta mes que de prohibir, d’oferir bons models identificatius.  Així com els pares i mares defineixen les normes i pautes dins de l’àmbit familiar, introdueixen als nens i nenes en el marc de la societat, possibilitant una millor convivència. La tasca de posar límits implica un complex i continu procés d’aprenentatge.

 

Les 10 “pautes” per posar límits

  1. Objectivitat. És freqüent escoltar en nosaltres mateixos i en altres pares expressions com ‘Porta’t bé’, ‘sigues bo’, o ‘no facis això’. Els nostres fills ens entendran millor si marquem les nostres normes d’una forma més concreta. Un límit ben especificat amb frases curtes i ordres precises sol ser clar per a un nen. ‘Parla baixet en una biblioteca’; ‘agafa la meva mà per creuar el carrer’ són alguns exemples de formes que poden augmentar substancialment la relació de complicitat amb el teu fill.
  2. Opcions. En molts casos, podem donar als nostres fills una oportunitat limitada per decidir com complir les nostres ordres. La llibertat d’oportunitat fa que un nen senti una sensació de poder i control, reduint les resistències. Per exemple: ‘És l’hora del bany. Et vols dutxar o prefereixes banyar-te?’. ‘És l’hora de vestir-se. Vols triar un vestit o ho faig jo?’ Aquesta és una forma més fàcil i ràpida de donar dues opcions a un nen perquè faci exactament el que volem. Alhora també l’estem ajudant a ser més autònom en les seves decisions, i a sentir que ell/a també pot decidir.
  3. Fermesa. En qüestions realment importants, quan existeix una resistència a l’obediència, nosaltres necessitem aplicar el límit amb fermesa. Per exemple: ‘Vés a la teva habitació ara’ o ‘Para!, les joguines no són per tirar’ són una mostra d’això. Els límits ferms s’apliquen millor amb un to de veu segur, sense crits, i un gest seriós en el rostre. Els límits més suaus suposen que el nen té una opció d’obeir o no. Exemples de lleugers límits: ‘Per què no et portes les joguines fora d’aquí?’; ‘Que faràs els deures?’; ‘Vine a casa ara, val?”. La fermesa amb la que marquem límits també servirà de model als nostres fills per ser ells mateixos ferms quan els calgui: per aturar situacions abusives, per fer-se valer… Per tant és important evitar la violència verbal (crits o menyspreus) i física (empentes o sotrecs).
  4. Accentua el positiu. Els nens són més receptius en fer el que se’ls ordena quan reben reforços positius (“premiar” el bon comportament enlloc de “castigar” el mal comportament). Algunes repressions directes com el ‘no’, diuen a un nen que és inacceptable la seva actuació, però no explica quin comportament és l’apropiat. En general, és millor dir a un nen el que ha de fer (“ara hem de parlar molt fluixet”) abans de dir el que no ha de fer (“sobretot no cridis”). Es tracta de canviar el “NO…” pel “FES…”
  5. Allunya’t del conflicte. Quan diem ‘vull que et vagis al llit ara mateix’, estem creant una lluita de poder personal amb els nostres fills. Una bona estratègia és fer constar la regla d’una forma impersonal. Per exemple: ‘Són les 8, hora de ficar-s e al llit’ i li ensenyes el rellotge. En aquest cas el nen pot disgustar-se amb el rellotge, però no amb el pare.
  6. Explica el perquè. Quan un nen entén el motiu d’una regla com una forma de prevenir situacions perilloses per a si mateix i per a uns altres, se sentirà més animat a obeir-la. D’aquesta manera, el millor quan s’aplica un límit, és explicar al nen perquè ha d’obeir. Entenent la raó, els nens poden desenvolupar empatia i valors interns de conducta o comportament, i crear la seva pròpia consciència. Abans de donar una llarga explicació que pot distreure als nens, manifesta la raó en poques paraules. Per exemple: ‘No mosseguis a les persones. Això els farà mal’.
  7. Suggereix una alternativa. Sempre que apliquis un límit al comportament d’un nen, intenta indicar una alternativa acceptable. Sonarà menys negatiu i el teu fill se sentirà compensat. D’aquesta manera, pots dir: ‘aquest és el meu pintallavis i no és per jugar. Aquí tens un llapis i paper per pintar’. En oferir-li alternatives, li estàs ensenyant que els seus sentiments i desitjos són acceptables, però ha de canviar una mica la forma.
  8. Fermesa en el compliment. Una regla puntual és essencial per a una efectiva posada en pràctica del límit. Una rutina flexible (ficar-se al llit a les 8 una nit, a quarts de 10 la propera, i a les 9 una altra nit) convida a una resistència vers la norma i es torna impossible de complir. Les rutines i regles importants en la família haurien de ser efectives dia rere dia, encara que estiguis cansat o indisposat. Si dónes al teu fill l’oportunitat de donar tombs a les seves regles, ell segurament intentarà resistir’s-hi.
  9. Desaprova la conducta, no al nen. Deixa clar als teus fills que la teva desaprovació està relacionada amb el seu comportament i no va directament cap a ells. No mostris rebuig cap als nens. Abans de dir ‘ets dolent’, hauríem de dir ‘això està mal fet’ (desaprovació de la conducta).
  10. Controla les emocions. Els investigadors assenyalen que quan els pares estan molt enfadats, castiguen més seriosament, i són més propensos a ser verbalment i/o físicament abusius amb els seus nens. Hi ha èpoques en què necessitem portar amb més calma la situació i comptar fins a deu abans de reaccionar. Davant d’un mal comportament, el millor és poder prendre’s un moment de calma, i després preguntar amb tranquil·litat, ‘que ha succeït aquí?’.

 

Olga Armengol Vázquez

Psicòloga d’infància i adolescència Col. 13744

CAPSIS Vilanova

Els Límits

Desprès d’un temps de silenci volem compartir  una joia formativa que acabem de descobrir i que pot ajudar les famílies no només a estimular el llenguatge del seu infant sinó també a vincular-se millor amb ell.

Abans de les primeres paraules és una Web de divulgació científica sobre la comunicació infantil al llarg del primer any de vida, elaborada per la Universitat Pompeu Fabra i la Universitat de Barcelona.

Hi trobareu articlesentrevistes amb experts, preguntes freqüents, i petites càpsules de vídeos (d’uns dos minuts) on podreu observar com es desenvolupen els precursos del llenguatge: les capacitats comunicatives de l’infant des del punt de vista de la producció, de la percepció i de la interacció; però també ens mostren tant a través dels tipus d’interacció que es dona en les imatges  com les explicacions que les acompanyen de quina manera podem afavorir el desenvolupament del llenguatge dels infants durant les primeres interaccions comunicatives.

Aquí teniu la presentació de la web, val la pena que l’exploreu mica de en mica i no deixar-vos res.

 

 

Us emocionarà… i us fara rumiar

Continua llegint »

 

El 26 de juny  va ser el Dia Internacional de la Lluita contra l’Ús Indegut i el Tràfic Il·lícit de Drogues, per aquest motiu aprofitem per fer-vos arribar una sèrie de recursos que us poden resultar d’utilitat si voleu treballar amb els joves el tema de les addiccions i com combatre-les.

No esperis, construeix!

Quantes més coses construeixis a la teva vida menys espai deixaràs a les drogues.

 

Amb qui i amb què viatges? Material per a adolescents amb reflexions -a partir de personatges- i missatges positius sobre algunes drogues, adults referents, amics i amigues, i altres. [accés al document]

 

Just al cap d’un mes de la interessant i motivadora xerrada que ens va proporcionar Román Castro, Sociòleg, politòleg i professor de la Universidad Internacional de La Rioja ha presentat el llibre “Preparados para un mundo Global. 50 cosas que hay que saber para manejarse bien en el siglo XXI”.

roman castro llibre

Hem de dir que ens vam quedar amb el regust i la idea que el seu missatge l’havien d’escoltar no només altres  pares i mares, si no també els nostres adolescents, per això us convidem a llegir el seu llibre acabat de sortir del forn.

Aprofitem per fe-vos arribar una reflexió del propi autor sobre la xerrada que va pronunciar el passat mes d’abril  “Quin futur espera als nostres fills?” :

“Fa escasses setmanes vaig tenir la satisfacció de fer una xerrada a pares i pares de l’Ametlla del Vallès sobre un tema tant atractiu i incert com és el futur. La xerrada es titulava”Quin futur espera als nostres fills i filles, als joves i adolescents?”, i el tema s’emmarcava en prospetives econòmiques i de mercats, és a dir: educació, treball i mercats.
El punt de partida va ser que l’educació a Catalunya, i a tot arreu, té un valor social de gran rellevància: invertir en educació genera efectes positius en equitat social, en qualitat de vida i en progrés social i econòmic.
La formació de la població afavoreix l’equitat social, ofereix oportunitats de mobilitat social, millora la qualitat de vida dels col·lectius i el desenvolupament econòmic.

En definitiva, aquestes relacions evidencien que, encara que no sigui condició suficient, la població que decideix invertir en formació té més probabilitats d’assolir una millor posició social i de tenir millors condicions de vida, i aquest retorn afavoreix precisament que la població inverteixi més a formar-se. Invertir en educació sempre surt a compte.

La confiança és un diamant que costa molt de construir. És com la clau de volta o els pilars que sostenen els edificis o les relacions humanes. Quan es perd, tot cau, tot es desfà. En psicologia és clàssic l’anomenat efecte Pigmalió, que s’il·lustra de la següent manera: uns psicòlegs van falsificar els expedients d’uns mals alumnes al passar d’un nivell a un altre i van dir als nous professors que el centre tenia moltes esperances dipositades en aquells nois. Al final del curs els maldestres alumnes s’havien convertit en uns raonables bons estudiants.

La lliçó és que la confiança ha d’estar al començament, no pas al final. Al començament és quan hem de transmetre confiança en les possibilitats. Confiar en les possibilitats és sempre un millor punt de partida que el derrotisme. La incertesa no ens pot anular. No sabem com els anirà la vida als nostres fills i filles, però sí que sabem que hi ha una relació directa entre educació i renda, i entre renda i autonomia personal i vital.”

Entre tots i totes, en la família i la pròpia comunitat de referència, hem de transmetre confiança en el futur, en les nostres possibilitats.
Depèn de nosaltres, de ningú més.
Invertir en educació i en confiança surt a compte.

Article extret del diari de l’Ametlla de maig

 

“Vivim en un món caracteritzat pel canvi, la complexitat i la paradoxa. El creixement econòmic i la creació de riquesa han rebaixat els índexs mundials de pobresa, però la vulnerabilitat, la desigualtat, l’exclusió i la violència han augmentat a les societats d’arreu del món. Aquests canvis assenyalen el sorgiment d’un nou context mundial per a l’aprenentatge que té conseqüències vitals en l’educació. Mai no havia estat tan urgent replantejar el propòsit de l’educació i l’organització de l’aprenentatge.”

Repensar l’educació la UNESCO revisa i actualitza l’ Informe Delors, i ho fa urgint-nos a «replantejar el propòsit de l’educació i l’organització de l’aprenentatge», des d’una «visió holística» que «superi les dicotomies tradicionals entre aspectes cognitius, emocionals i ètics», i alertant-nos del risc de posar tot l’èmfasi «en els resultats dels processos educatius deixant de banda el procés d’aprenentatge».”

quadre unesco la educacion como bien común

 “Està inspirat en una visió humanista de l’educació i el desenvolupament, basada en el respecte per la vida i la dignitat humanes, la igualtat de drets, la justícia social, la diversitat cultural, la solidaritat internacional i la responsabilitat compartida per a un futur sostenible. Proposa que considerem l’educació i el coneixement béns comuns mundials per tal de reconciliar el propòsit i l’organització de l’educació com una empresa social col·lectiva en un món complex.”

Us enllacem amb la versió en català de l’informe, d’obligada lectura per a tots aquells que intervenim en educació.

INFORME UNESCO 15 cat