La disfèmia o tartamudesa és un trastorn que afecta el procés comunicatiu de la persona i que es caracteritza per interrupcions involuntàries en la fluïdesa de la parla. Aquestes interrupcions
moltes vegades s’acompanyen de tensió muscular a la cara i al coll, així com de por i estrès.
És normal que el nen entre els dos i els cinc anys, en alguns moments, quan parla mostri tensió i s’encalli. Aprendre a parlar és una tasca complexa i per tant no és d’estranyar que alguns nens presentin dificultats en aquest aprenentatge.
Hi ha diverses causes de la disfèmia, entre elles les més habituals són:
– Factors hereditaris: És normal trobar nens que quequegen i tenen antecedents dins la família
– Sexe: És més habitual en nens que en nenes.
– Problemes de lateralitat: El percentatge és més alt en els esquerrans.
– Trastorns neurològics.
– Trastorns en l’estructura temporoespacial: Qualsevol disfunció en l’adquisició de la motricitat i l’organització de l’espai pot originar una alteració en el ritme de la parla.
– Alteracions psicològiques: Moltes vegades és una baixa autoestima la causa del quequeig.
És inevitable sentir culpa, angoixa i nerviosisme davant la parla d’un nen que quequeja. Però sentir-nos malament no els ajuda, ben al contrari, pot empitjorar el problema, ja que el nen
absorbeix com una esponja tot el que sentim i, angoixant-nos nosaltres, només aconseguirem angoixar-lo a ell. Una cosa que els pares han de tenir molt clara, és que ells no són els responsables del que li passa al nen. La tartamudesa no és culpa de ningú.
Si els adults viuen les dificultats en la parla del nen com una cosa negativa, el nen també ho viurà així. Si ens mostrem preocupats i intentem que parli d’una altra manera, el nen tindrà el sentiment que la seva expressió no és adequada i es tensarà. És important que quan parlem amb els nens evitem fer frases llargues i complexes que faran que al nen li costi més seguir-nos, és a dir, hem de saber adaptar-nos a l’edat de l’infant.
Els infants no sempre experimenten les mateixes dificultats; és normal que, per exemple, parlin amb menys fluïdesa i fins i tot s’encallin quan estan cansats, enfadats, o davant
d’una situació que els produeix tensió.
És necessari que totes les persones que interactuen amb el nen, familiars, amics, professors… estiguin assabentats del problema i d’aquesta manera sàpiguen com actuar davant les dificultats del nen.
Si la manca de fluïdesa que presenta el nen perdura en el temps i fins i tot es fa més evident, seria necessari consultar un professional del món del llenguatge, sigui psicòleg o logopeda, per saber si aquesta dificultat que presenta és evolutiva o no. En cas de ser evolutiva amb unes pautes als pares se solucionarà sola, si no, és que alguna cosa no va prou bé en aquest camí d’aprenentatge de la parla.
Podem dir, doncs, que davant del quequeig en la parla dels nostres fills hem d’estar atents, però sobretot no angoixar-nos, perquè si ho fem els estarem transmeten l’angoixa a ells.
En el proper article us parlarem de consells i actuacions a fer davant un nen amb disfèmia.
Anna Bruns
Lourdes Díaz
Maribel Gutiérrez
Montse Sala
Article extret del diari de l’Ametlla del Vallès, núm. 63 (abril 2009)
Deixa un comentari