Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Afectivitat’ Category

Aquest mes de març la Noemí Luelmo, psicòloga i resident a l’Ametlla ens ha ofert una formació per als pares i mares molt interessant, en aquest cas sobre com educar amb intel.ligència emocional.

“La intel·ligència emocional es relaciona amb la capacitat de ser feliços, de fer amics i de treure-li el millor a la vida. Per facilitar el desenvolupament de competències emocionals dels nostres fills, primer hem de fer-ho pels fonaments: potenciar la nostra intel·ligència emocional i aplicar-la en com eduquem els nostres fills”.

Us fem arribar el material utilitzat per la presentació que molt amablement ens ha passat la Noemí per compartir amb tothom, segur que ho trobareu molt interessant.

Educar amb intel.ligència emocional

Moltes gràcies Noemí!

Read Full Post »

Us deixem una síntesi dels continguts treballats als tallers Aula família 0-6, realitzat s a l’escola Bressol, els passats 17 i 21 de febrer,  gràcies a la Diputació de Barcelona i que amablement ens ha preparat la seva ponent, Maria Martínez.

Moltes gràcies Maria, n’hem aprés molt!

aula família 0-6 2 aula família 0-6 1

Read Full Post »

¡Menudo dilema!  Ës  un espai per a nens, joves, famílies i educadors per reflexionar, debatre, prendre decisions, créixer i madurar junts.   Es hora de parlar, de plantejar una situació fictícia i de jugar a posicionar-se, a escollir, a mostrar-se tal com som, a abrir la ment a altres possibilitats i a esfoçar-nos per ser millors dia a dia. 

La metodologia de “dilemes morals” és una aportació del psicopedagog  Manuel Segura.  El treball del professor Segura es basa en les teories de Kohlberg i Piaget sobre el creixement ético i moral del ser humà i en com les persones van evolucionant dels instints a la maduresa moral durant toda la seva vida.

Aquests dilemes s’ actualizaran periòdicament i s’acumularan a una hemeroteca.

Us animem a perdre-us a dins de la web:

http://acciones.aldeasinfantiles.es/camp/menudo-dilema/index.php

Read Full Post »

Aquest dimarts, 21 de novembre, els educadors Ricard Jiménez i Pere Salvador van muntar una escola de pares al plató de “Singulars”. Us resumim algunes de les seves reflexions i els seus consells:

 

A l’adolescència no només es produeixen canvis físics, sinó també canvis mentals i canvis de necessitats. Una de les necessitats primordials dels adolescents són els amics. No podem escollir els amics dels nostres fills, però sí on els han de fer. No tots els espais afavoreixen l’educació, i els amics són els moduladors de la conducta dels adolescents”.

 

“Els adolescents també necessiten trencar, allunyar-se de les rutines dels adults. Per als adults la rutina és un aliat, ens ajuda a viure millor. Repetir les mateixes tasques ens permet simultaniejar diverses tasques alhora. Els joves, en canvi, rebutgen la rutina. I això té a veure amb els tres eixos on es fonamenta la personalitat estable: l’autoestima, l’autoconcepte i l’autoeficàcia. En els adolescents aquests tres pilars de la personalitat s’estan formant”.

 “L’autoconcepte és la percepció del propi cos com la màquina que ens permet viure, i l’autoeficàcia és saber en què som bons i en què no som tan bons. Això ens permetrà potenciar i refermar les nostres capacitats”.

 

La formació de la personalitat pot comportar patiment; per això l’adolescència pot ser una etapa difícil de la vida, perquè els costa reconèixer-se a ells mateixos”.

 

Una altra de les necessitats bàsiques dels adolescents és la llibertat. Aprendre a exercitar la llibertat és fonamental per al desenvolupament de la persona i l’entrada en la vida adulta”.

 

“Hem de créixer com a persones i també hem de créixer moralment. No sempre tenim la mateixa concepció moral de la vida i de la societat. Quan som molt petits ens governen una sèrie d’impulsos. Un nadó plora quan té gana, fred, quan vol que l’acaronin. A mesura que anem creixent hem d’anar aprenent que hi ha límits i normes. Però els pares han de ser capaços de dosificar com imposen aquestes normes. Ni tot poden ser càstigs ni tampoc tot poden ser premis“.

 

Si volem que els nostres fills siguin responsables els hem d’educar en la responsabilitat“.

 

Quan eduquem i imposem normes hem de ser coherents. L’arbitrarietat causa confusió i els nostres fills han de tenir molt clar que hi ha uns límits que s’han de respectar. Les nostres actuacions han de partir de dos principis: ells fan les coses no per perjudicar-nos i cada cop que hem de castigar ho hem de fer amb el cap, no amb el cor. Cal agafar distància i controlar les emocions per actuar millor. La millor forma de gestionar l’adolescència dels fills és a través del diàleg“.

 

Els pares han de reivindicar la seva quota d’amor, l’amor és un gran motor. Els sentiments són un dels fonaments de la persona i la convivència. Ha de ser una prioritat no trencar els vincles afectius. El contacte físic és molt important, els hem de dir més que els estimem i hem d’exigir que ells també ho facin amb nosaltres“.

 

Hem d’exercir l’autoritat. Si ens convertim en els amics dels nostres fills, ells es queden orfes“.

 

Fonts: http://www.tv3.cat/actualitat/486960/Hem-dexercir-lautoritat-amb-els-fills-Si-ens-convertim-en-els-seus-amics-ells-es-queden-orfes

 

Read Full Post »

Us volem fer arribar un article que la Llar d’infants d’Olot, Les Baldufes, tenen penjat a la seva web, sobre el tema de les mossegades i les agressions a la llar d’infants.

“Són comunes i normals entre els infants d’un a tres anys les mossegades i d’altres agressions.

Les mossegades ens poden semblar no naturals i agressives. Però l’infant d’1 any, no és conscient de que fa mal. La majoria de les vegades, aquest comportament  es deu  a la curiositat natural i la falta de llenguatge verbal.

Si un infant vol  una joguina i encara no està capacitat per demanar-la , segurament  utilitzi algun tipus d’acte agressiu per aconseguir-la.”

Podeu continuar llegint l’article a:  http://lesbaldufes.com/index.php?option=com_content&view=article&id=17&Itemid=24

Hi trobareu també un fantàstic article, escrit per la psicòloga Imma Riu, va aparèixer a la revista “El Pont” el desembre de 2009: “Petons i queixalades”

Read Full Post »

L’Observatori FAROS Sant Joan de Déu ha elaborat una guia de com educar les emocions.

Us deixem l’enllaç per que la podeu consultar:

FAROS  és la plataforma de promoció de la salut i el benestar infantil de Hospital de  Sant Joan de Déu (HSJD) de Barcelona, i la seva missió és proporcionar informació i oferir coneixement per fomentar valors i hàbits saludables.

Read Full Post »

Aquí teniu una interessant guia que ha elaborat Save de Children  de com excercir una educació en positiu.

 

Read Full Post »

Tots els pares necessiten sentir-se orgullosos dels seus fills, no sols pels seus progressos a l’escola si no també per les coses que els fan únics.

Tot i que aquest video vol mostrar les habilitats especials que tenen moltes persones amb aspectre autista i que no sempe es comprenen quan es veuen des de fora, també et fa pensar sobre lo important que és educar en positiu.

Read Full Post »

Per un infant, anar a l’escola suposa un canvi molt important: surt d’un lloc segur conegut i protegit, on es relaciona amb les persones que ha establert el primers vincles, i a les quals està aferrat, per entrar en una situació completament desconeguda.

 

LA SEPARACIÓ

Aquesta relació d’aferrament de l’ infant amb el seu cuidador primari, és molt important en el desenvolupament de l’ infant i és la que posarà els fonaments per a totes les relacions que el nen desenvoluparà a través de la seva vida. Aquesta relació produeix seguretat, tranquil•litat, calma, consol i plaer però l’amenaça de la pèrdua de la persona evoca un intensa ansietat.

Per tan, aquest inici escolar del petit, suposarà sempre una situació de separació i com a tal sempre serà més o menys dolorosa. Pensar que pot perdre a la figura a la que està aferrat, al sentir-se abandonat a l’escola, suposa sofriment i angoixa per ambdues parts. “El patiment no sols està en els nens, fins en els casos en què tot marxa bé, als pares els costa separar-se del seu fill i els suposa un considerable esforç emocional” *(1). Per una banda ens agradaria que els nostres fills no visquessin situacions d´ angoixa, cosa que en realitat no podrem evitar, ja que forma part de la vida i del creixement del petit. D’altra banda també els pares necessiten un temps de coneixença per poder confiar en les persones i la institució que es farà càrrec del seu infant; si això no es pot donar afectarà de manera notable en aquest procés d’adaptació.

L’ADAPTACIÓ

A la vegada l’ infant també es troba en un ambient diferent que ha de descobrir, uns costums a les que s’haurà d’adaptar. Es trobarà també dins d’un nou espai en el que es sentirà desorientat i perdut. També ha de fer una nova reestructuració temporal, ja que perdrà la noció de la rutina diària a la que estava acostumat.
Per tan es troba en un espai, un ambient, una temporalitat i unes persones noves que encara no estan investits de sentit ni afectivitat.

També per les educadores és un període d’adaptació per conèixer cada família, cada infant i les seves peculiaritats.

 

RESPOSTES HABITUALS DELS INFANTS

Els comportaments més freqüents a l’escola són: inseguretat i por, plor, descontrol d’esfínters, vòmits, trastorns en l’alimentació, son, agressivitat, especial aferrament als objectes personals (motxilla, jersei…), etc… Però les conductes poden ser molt diverses: des de l’alegria desbordant, agitació, activitat desenfrenada davant una situació nova… a fortes actituds de rebuig o de “càstig” (ignorància) quan se’l va a recollir; també és fàcil trobar nens que passats uns dies d’aparent tranquil•litat (una setmana, un mes…) reaccionin amb plor i rebutgi la llar quan pren consciència de la nova situació.

En el marc familiar també succeeixen regressions i alteracions en el comportament com: regressió en el control d’esfínters, malsons nocturnes, trastorns de gana, irritabilitat, etc.

Aquestes alteracions del comportament normal dels petits no desapareixeran fins que siguin establerts els suficients llaços afectius amb les persones que es relaciona, i fins que no tingui un coneixement suficient del nou entorn físic i social.

És el mateix nen qui ha de superar des del seu interior aquests canvis, el que ha d’anar conquistant, autoafirmant-se, sortint a poc a poc del seu egocentrisme, independitzant-se per construir el seu món intern i avaluar, contrapesar aquesta separació, acceptant-la interiorment. Valorar i acceptar les seves pròpies possibilitats, sense protecció i atenció continuada de la seva família.

 

PREVENCIÓ, QUÈ PODEM FER?

La separació en una edat molt primerenca, si no es fa bé, pot ser problemàtica encara que, aparentment, sembli que no passi res. Ho hem de tenir en compte i només així podrem ajudar l’ infant a suportar el dolor i a superar-lo sense que hagi de recórrer a “solucions” dràstiques i perjudicials per a ell (com construir una cuirassa de fredor o d’indiferència que els dificulti establir vincles). *(2)

Es responsabilitat de pares i educadores d’organitzar un període adequat d’ adaptació per a que aquests primers temps d’escola s’assumeixin per l’ infant sense traumes i evitin que el canvi en la vida de l’ infant sigui massa sobtat.

Què podem fer, doncs?

  • Anar anticipant als infants la seva incorporació a l’escola: que coneguin i tinguin contacte prèviament amb l’edifici…, l’educadora, familiaritzant-los amb els noms dels altres nens/es i del personal del Centre, …
     
  • Preveure dins de les possibilitats laborals, de disposar d’uns dies per acompanyar l’ infant amb la presència dins de l’aula del seu referent familiar, per conjuntament facilitar-li el descobriment i confiança dels nous espais, dels temps, de la mestra i els nous companys.
     
  • Fer-ho molt gradualment, començant per assistir una estoneta a la llar d’infants en companyia de la mare. El temps d’estada es pot anar augmentant a poc a poc i, a mesura que la criatura conegui i agafi confiança en la persona que se n’haurà de fer càrrec, la mare el podrà començar a deixar sol de tant en tant, fins que hi hagi garanties que el fill ho pot elaborar”.*(2)
     
  • Ser respectuosos amb la seva incorporació progressiva, sense forçar situacions. “S’ha de respectar el temps de l’ infant, ja que no totes les criatures necessiten el mateix procés d’adaptació. Cal observar atentament les seves reaccions, tant a la llar d’infants com a casa. Qualsevol canvi anòmal, agut i continuat, en la seva manera de comportar-se (en el dormir, en el menjar, en el seu humor, etc.) pot ser indicador de mala adaptació al canvi i de sofriment intens. Si això passés, el procés d’adaptació hauria de ser més llarg” *(2)
     
  • Comunicació continuada amb les educadores: facilitar a l’educadora la coneixença de les particularitats de l’ infant, en especial de les rutines a les que està acostumat: com és dorm, què li agrada, com reacciona, com es calma…
     
  • Encara que creiem que no ens entenen explicar als fills com anirà el dia: qui el portarà a escola, si es quedarà a dinar, qui el recollirà? (importantíssim). L’ infant necessita organització, ”rutines”, això l’ajuda i li dona seguretat.
     
  • En aquestes edats tenen molts pocs recursos, per això els hem d’ajudar a posar paraules a allò que els passa: ”estic trist, enfadat, espantat, enrabiat…”.
     
  • Que portin a l’escola un objecte de casa important per a ells que els doni seguretat i pugui simbolitzar aquesta figura d’aferrament que en molts moments necessitaran imaginar per calmar-se, per adormir-se.. (nina, llençolet, coixí, mocador de la mare…)
     
  • No enganyar-los, perquè genera desconfiança, inseguretat i es desorienten. Acomiadar-se cada dia i recordar-los que més tard els vindran a buscar.
     
  • Una vegada decidit, no allargar els comiats.
     
  • Ser puntuals a les recollides.
     
  • Que visquem la incorporació del nen/a a l’escola amb la major normalitat.
     
  • Procurar que no coincideixi amb altres canvis: treure bolquers, canvi de llit….

 

L’ACTITUD DELS ADULTS:

Els infants necessiten, per poder créixer físicament i psicològicament sans, uns adults forts que sense deixar-se endur pel patiment de l’ infant, aguantin i comprenguin les seves ansietats, que les tolerin i que amb amor i cura els confortin.

Els nens/es creixen psicològicament en la mesura que viuen i expressen el patiment que els provoquen els canvis al llarg de la vida i troben una actitud de comprensió en els seus pares. *(3)

Que els nostres fills/es puguin sentir que els podem ajudar a superar les dificultats, malgrat que no els les podem estalviar.

 

 

BIBLIOGRAFIA

– * (1) Rafel Maria Nicolàs Belda. Quan està preparat el bebè per anar a la guarderia?
http://familiaforum.net/

– * (2) Carme Vilaginés Ortet. Quan i com s’ha de portar el fill a l’escola bressol?
http://familiaforum.net/

– * (3) Llúcia Viloca Novellas. Com afrontar el començament de l’escola?
http://familiaforum.net/

– Monserrat Muñoz Peralvarez. El apego y el periodo de adaptación en la escuela
Infantil.
http://doces.es/uploads/articulos/el-apego-y-el-periodo-de-adaptacion-en-la-escuela-infantil.pdf

– Pilar Juárez Martínez. Apego y periodo de adaptación en educación infantil
http://www2.fe.ccoo.es/andalucia/docu/p5sd7058.pdf

Read Full Post »

En relació aquest video hem trobat un article  molt interessant d’ Alvaro Pallamares al Bloc Psicologia Infantil, sobre el plor de l’infant, de lectura bàsica per qualsevol educador d’un infant petitó:

http://psinfantil.blogspot.com.es/2008/08/cortisol-y-crianza.html

 

“Analía Stutman explica una teoría brillante sobre el llanto y la respuesta materna. Usando las multifuncionales: “X – Y – Z” generó la mejor explicación que hasta aquí, yo haya escuchado.

“X” es el momento en que el niño empieza a llorar,“Y” es el momento de la respuesta materna y “Z” es el momento desde que el estado emocional del niño comienza a ser dañino para el desarrollo de su cerebro. Mientras menor es la edad del infante más pronta debe ser la respuesta del cuidador, con el tiempo “X” y “Z” se distancian y en este proceso la respuesta materna también debe ir acomodándose desde lo inmediato en sus primeros meses para paulatinamente aumentando el tiempo de latencia de la respuesta fomentando la tolerancia a la frustración del infante.

La idea es que Y siempre vaya antes que Z. Puede sonar muy simple pero su genialidad radica en que el termostato de las letritas lo tiene que regular el propio cuidador y no hay una tabla con los posible tiempo reales de Z e Y. La idea es: no por evitar el llanto del infante vamos a convertirlo en un consentido, ni tampoco mermar su potencial dejando que llore hasta el agotamiento. Es una ecuación en movimiento, pueden ser letras, pueden ser conceptos, pero siempre hay una proporción ideal, entre la edad del infante y el tiempo de respuesta del cuidador calmando su estrés. El arte está en acomodarse al ritmo de desarrollo del infante.

Otro mito popular que obstaculiza las buenas intenciones de los nuevos padres es “si uno toma en brazos mucho a un bebé se convierte en un niño aprehensivo”. Bueno, hoy ya es de conocimiento público que los niños aprehensivos tienen antecedentes comunes en los estilos de crianzas de sus cuidadores, pero lejos se encuentras estos antecedentes comunes de cuanto los tomaron en brazos cuando bebés. Los reales motivos se encuentran principalmente tras una palabra: “Inconsistencia”. Cuidadores que suelen cambian de estrategias de disciplina o simplemente reaccionan de maneras muy diversas frente a contextos relacionales similares. La inconsistencia del cuidador genera impredictibilidad en el infante, lo que gatilla su comportamiento aprehensivo. Muy por el contrario, bebés que son masajeados,acariciados, tomados, hablados, jugados, mirados, tocados suelen presentar un apego seguro con sus cuidadores y lograr con mayor facilidad la autonomía. Los infantes que sienten seguridad de sus cuidadores salen a explorar e investigan, son autónomos, no necesitan aferrarse al cuidador por el temor del abandono.

 

En síntesis, no deje llorando a su bebé para que se calme solo, realmente no se calman (en relación al flujo de cortisol), sólo dejan de llorar por cansancio. Y el coctel de hormonas retarda su desarrollo, por lo tanto, tome en brazos, abrace, acaricie, converse, mire, juegue, y ame a su bebé todo lo que pueda, cada minuto es una inversión a largo plazo en la salud mental de su hijo. Para que un ser humano logre regularse emocionalmente, necesita que un otro le haya enseñado.

Read Full Post »

Older Posts »