Educació i confiança

Just al cap d’un mes de la interessant i motivadora xerrada que ens va proporcionar Román Castro, Sociòleg, politòleg i professor de la Universidad Internacional de La Rioja ha presentat el llibre “Preparados para un mundo Global. 50 cosas que hay que saber para manejarse bien en el siglo XXI”.

Hem de dir que ens vam quedar amb el regust i la idea que el seu missatge l’havien d’escoltar no només altres  pares i mares, si no també els nostres adolescents, per això us convidem a llegir el seu llibre acabat de sortir del forn.

Aprofitem per fe-vos arribar una reflexió del propi autor sobre la xerrada que va pronunciar el passat mes d’abril  “Quin futur espera als nostres fills?” :

“Fa escasses setmanes vaig tenir la satisfacció de fer una xerrada a pares i pares de l’Ametlla del Vallès sobre un tema tant atractiu i incert com és el futur. La xerrada es titulava”Quin futur espera als nostres fills i filles, als joves i adolescents?”, i el tema s’emmarcava en prospetives econòmiques i de mercats, és a dir: educació, treball i mercats.
El punt de partida va ser que l’educació a Catalunya, i a tot arreu, té un valor social de gran rellevància: invertir en educació genera efectes positius en equitat social, en qualitat de vida i en progrés social i econòmic.
La formació de la població afavoreix l’equitat social, ofereix oportunitats de mobilitat social, millora la qualitat de vida dels col·lectius i el desenvolupament econòmic.

En definitiva, aquestes relacions evidencien que, encara que no sigui condició suficient, la població que decideix invertir en formació té més probabilitats d’assolir una millor posició social i de tenir millors condicions de vida, i aquest retorn afavoreix precisament que la població inverteixi més a formar-se. Invertir en educació sempre surt a compte.

La confiança és un diamant que costa molt de construir. És com la clau de volta o els pilars que sostenen els edificis o les relacions humanes. Quan es perd, tot cau, tot es desfà. En psicologia és clàssic l’anomenat efecte Pigmalió, que s’il·lustra de la següent manera: uns psicòlegs van falsificar els expedients d’uns mals alumnes al passar d’un nivell a un altre i van dir als nous professors que el centre tenia moltes esperances dipositades en aquells nois. Al final del curs els maldestres alumnes s’havien convertit en uns raonables bons estudiants.

La lliçó és que la confiança ha d’estar al començament, no pas al final. Al començament és quan hem de transmetre confiança en les possibilitats. Confiar en les possibilitats és sempre un millor punt de partida que el derrotisme. La incertesa no ens pot anular. No sabem com els anirà la vida als nostres fills i filles, però sí que sabem que hi ha una relació directa entre educació i renda, i entre renda i autonomia personal i vital.”

Entre tots i totes, en la família i la pròpia comunitat de referència, hem de transmetre confiança en el futur, en les nostres possibilitats.
Depèn de nosaltres, de ningú més.
Invertir en educació i en confiança surt a compte.

Article extret del diari de l’Ametlla de maig

 

Read Full Post »

MENUDO DILEMA! Dilemes per a resoldre.

¡Menudo dilema!  Ës  un espai per a nens, joves, famílies i educadors per reflexionar, debatre, prendre decisions, créixer i madurar junts.   Es hora de parlar, de plantejar una situació fictícia i de jugar a posicionar-se, a escollir, a mostrar-se tal com som, a abrir la ment a altres possibilitats i a esfoçar-nos per ser millors dia a dia. 

La metodologia de “dilemes morals” és una aportació del psicopedagog  Manuel Segura.  El treball del professor Segura es basa en les teories de Kohlberg i Piaget sobre el creixement ético i moral del ser humà i en com les persones van evolucionant dels instints a la maduresa moral durant toda la seva vida.

Aquests dilemes s’ actualizaran periòdicament i s’acumularan a una hemeroteca.

Us animem a perdre-us a dins de la web:

http://acciones.aldeasinfantiles.es/camp/menudo-dilema/index.php

Read Full Post »

EDUCAR EN POSITIU

Aquí teniu una interessant guia que ha elaborat Save de Children  de com excercir una educació en positiu.

 

Read Full Post »

“Padres difíciles niños con problemas”

PER PENSAR-HI…

Documental que mostra un nen de 4 anys amb “problemes de conducta” i s’analitzen les variables que mantenen els comportaments problemàtics i/o agressius.

primera part

segona part

tercera part

cuarta part

quinta part

sexta part

Read Full Post »

EN EL DIA A DIA RES NO ÉS BANAL, RES NO ES RUTINA

La relació amb els infants ha de partir de respectar la seva autonomia i el seu ritme de desenvolupament. Des d’aquesta perspectiva, les “rutines” quotidianes, com a moments de relació, tenen un gran valor.

Un dels principals objectius en l’educació dels més petits és afavorir, facilitar la progressiva adquisició de la seva autonomia, que arribi a ser autònom com a persona, que pugui ser, fer i decidir per ell mateix, i procurar concedir molta atenció en què el seu desenvolupament emocional sigui equilibrat, estable i segur.

L’experiència de Lóczy ens demostra, i ens descobreix, la importància de garantir la qualitat en l’atenció que donem als infants en els moments de les rutines quotidianes (higiene, menjar..). És també, i especialment en aquests moments, quan els nens aprenen a prendre consciència d’ells mateixos, i a percebre i comprendre el món que els envolta.

Però a vegades no tenim temps, no podem parar, hem d’acabar aviat, no podem atendre’ls com seria convenient. Considerem aquestes activitats com rutinàries, repetitives, pesades, incòmodes, o estressants.

No aprofitar aquests moments per a la relació i buscar altres ocasions i activitats per a aquesta fi, ens crea un sentiment de pressa, de no gaudir dels moments que ja estem junts, ni tampoc aprofitar-los per iniciar l’infant en la participació i cooperació durant el canvi de bolquers i els menjars, de no tenir en compte la seva evolució, de no respectar els seus ritmes, les seves apetències o els seus gustos.

En definitiva, això ens impedeix procurar-li el respecte que es mereix com a persona. Ens preocupem dels objectius finals, de quines adquisicions ha de fer, però no del camí fet, del procés, del com evoluciona cada infant en particular, segons les seves capacitats.

Per què no pensem a donar més temps a cada infant, o en la possibilitat de distribuir-lo d’una altra forma? Per què les rutines s’assemblen més a una carrera d’obstacles que a un moment agradable d’aprenentatge i relació?

La nostra actitud, com educadors que acompanyem l’infant en el seu creixement ha de basar-se en:

• Escoltar les seves demandes i donar respostes adequades que li aportin seguretat.
• Parlar, comunicar-li què anem a fer amb ell, amb paraules clares i concises. Demanar-li cooperació, però sense imposar-li, afavorint un diàleg de cooperació des de petit.
• Mirar, mirar-lo, mostrar-nos atents per assenyalar-li que l’estem veient, que ho tenim en compte, que compartim vivències.
• Agafar-lo amb mans tendres i respectuoses, no amb brusquedat, ni manipular-lo, transportar-lo i tractar-lo com si fos un objecte inanimat i no com a una persona.

El benestar del nen depèn, en gran mesura, de la manera com el toca i l’agafa l’adult, en donar-li temps, respectar-li el que necessita per participar, respondre i actuar. El seu temps, el temps de l’infant, diferent del temps dels adults.

Que les atencions que rep l’infant siguin de bona qualitat, depèn també de l’actitud autèntica de l’adult. Del seu sincer i profund interès pel benestar del nen. Cal que el nen senti que tot ell és important. Durant els àpats, l’essencial no és que la quantitat de menjar que li oferim, se la mengi tota, sinó que l’infant, mengi amb plaer segons la seva gana, que descobreixi el plaer dels bons sabors i la satisfacció de la sacietat.

I especialment per als mateixos infants, perquè en rebre una atenció més individualitzada, senten que són importants per a l’adult, se senten respectats i valorats per algú que acull les seves necessitats i els dóna respostes adequades. Això influeix en l’infant positivament i no necessitarà buscar altres maneres de cridar l’atenció de l’adult, perquè rep disponibilitat i afecte del seu entorn. El nen que se sent respectat i atès en les seves necessitats serà un nen capaç de jugar de manera més autònoma i concentrada.

Si  concedim més importància al temps de les «rutines», l’ambient es tornarà més amable, més tranquil, més agradable, d’intercanvi i diàleg, on el respecte per l’infant serà un valor fonamental. El respecte per aquest infant actiu i competent, que participa de manera activa i autònoma en aquestes rutines.

 Cal viure les rutines quotidianes amb plaer .

En el dia a dia, res no és banal, res no és rutina, sinó que tot depèn del valor que s’atribueixi a cada moment de la relació amb l’infant.

 

Hem extret aquests paràgrafs de  l’article :

En el dia a dia res no és banal, res no és rutina de Montserrat Fabrés. Mestra i assessora pedagògica. Publicat a la revista Infància número 154. Gener-febrer 2007. AM Rosa Sensat. Barcelona

A la web

 

 

Read Full Post »

L’educació del talent: el paper de l’escola i el de les famílies

Entre els Debats d’Educació, iniciativa de la Fundació Jaume Bofill i la Universitat Oberta de Catalunya, amb la col·laboració del MACBA, per a impulsar el debat social sobre el futur de l’educació, el passat 15 de febrer Jose Antonio Marina va oferir una interessant conferència. La informació d’aquest article està extreta de:  http://www.debats.cat/cat/2012/marina/index.html

 

Quines són les virtuts que ha de desenvolupar un infant per a adquirir talent:

1. La virtut de l’acció. Un infant passiu, sempre en retirada, rutinari, vorejant la depressió no afrontarà els problemes.

2. La resistència. Un infant sempre tindrà problemes en la vida. Si formem infants vulnerables, se’ns trencaran davant els problemes.

3. Optimisme. Perquè permet mobilitzar energies que el pessimisme esgota.

4. Sociabilitat. Perquè entendrà millor les persones que l’envolten.

5. Seguretat. Els infants insegurs s’amaguen, tenen por.

 

Com és el talent que s’ha d’ensenyar

• Actiu. «No fugiré. M’encararé amb el problema».

• Emprenedor. Que tinguin projectes i els desenvolupin. Cal introduir els projectes en tots els nivells educatius. És una manera de fixar l’atenció dels infants. Es parla d’un 15% d’infants hiperactius. La realitat és que només un 4% té problemes neurològics d’hiperactivitat. La resta simplement no han après a prestar atenció.

• Motivació per a aprendre al llarg de tota la vida. Hem de tenir cura que aprendre sigui una bona experiència per als infants. La tendència és que hem canviat el desig de la canalla d’aprendre pel desig dels estudiants de treure bones notes.

• Capacitat de crear. Cal oposar-se a la rutina, la repetició i els sistemes automatitzats. Els problemes són canviants. Cal ensenyar a trobar solucions. La creativitat també es pot ensenyar.

• Capacitat d’avaluar. Per a distingir el que és valuós del que no ho és. Actualment vivim en un període de forta credulitat.

• Perseverança i resistència. Per a enfrontar-se al fracàs i aprendre dels errors.

Tota la conferència:

Read Full Post »

BE HAPPY: manual per l’autoestima

Un petit i original llibre,  que podria servir com a manual per l’autoestima, i amb el millor acompanyament:

Text i ilustracions  de Monica Sheehan  i música de Yael Naim amb la cançó New soul.

Read Full Post »

“PASSO D’AQUEST ROTLLO”

 

 

“Paso de este rollo”

Cuántas veces hemos oído expresiones como “no me apetece hacer eso”, “me cansa tal cosa” y, sobre todo, “no me gusta estudiar, paso de estudiar”. No sabemos qué hacer para cambiar las cosas, pero somos conscientes de que estos comportamientos pasivos y caprichosos se tienen que eliminar. Es fundamental que nuestro hijo aprenda a esforzarse para conseguir objetivos. De esta manera, entenderá que quien quiere algo debe trabajar para obtenerlo.

De José María Lahoz García
Pedagogo (Orientador escolar y profesional),
Profesor de Educación Primaria y de Psicología y Pedagogía en Secundaria

Article publicat a la web solo hijos a la següent pàgina: http://www.solohijos.com/html/articulo.php?idart=4 

Las conductas egoístas, perezosas, pasivas y poco colaboradoras de algunos de nuestros hijos pueden ser la consecuencia de tener todo lo necesario sin hacer nada para conseguirlo. Al llegar a la adolescencia, este tipo de conductas puede degenerar en comportamientos antisociales, agresivos e incluso delictivos.
Algunos menores de dieciséis años, en número creciente, tienen motocicleta sin ninguna necesidad. No obstante, muchos de ellos tienen actitudes pasivas o francamente negativas en lo que respecta a sus estudios básicos. 
Bastantes disponen de equipo de música, bicicleta de montaña, play-station… incluso teléfono móvil.

No descubro ningún secreto al afirmar que una buena parte de nuestros hijos tienen casi de todo. Pero lo que sí quiero resaltar es que muchas, o quizá todas esas cosas de que disfrutan, son fruto de una actitud solícita de los padres que acceden a sus peticiones, o se anticipan a ellas, sin ninguna contraprestación por su parte.
Hemos conseguido unas personas cuya conducta se rige por valores tales como me gusta-no me gusta, me apetece-no me apetece, me lo paso bien-no me lo paso bien.

Algunos niños y adolescentes rigen su conducta por lo que les gusta o les apetece

Afortunadamente no todos los adolescentes son así ni, en caso de que así sean, es una situación irremediable. Es posible conseguir que nuestros hijos no crezcan como personas egocéntricas y caprichosas. Naturalmente, como en tantas facetas de la vida, será más fácil prevenir que curar. Dicho con otras palabras, nuestros hijos deben ser personas capaces de esforzarse para conseguir sus objetivos, y cuanto antes nos pongamos a la tarea más eficaz y fácil será.

Es normal que nuestros hijos pequeños se comporten como seres egocéntricos y caprichosos. Egocéntricos porque, a edades tempranas, perciben la realidad como si todo lo que les rodea estuviera a su servicio, cosa que en buena medida es así porque al principio necesita del cuidado y atención de todos. Caprichosos (personas que guían su conducta sobre la base de deseos vivos, instintivos, con motivos poco razonables y egoístas) porque su modo de actuar se rige según necesidades básicas e instintos poco racionalizados, dado que su visión egocéntrica no le permite razones o motivaciones más complejas.

No es conveniente que nuestros hijos de más de dos años sigan comportándose como personas egocéntricas y caprichosas

Pero esta situación, en principio, no es el objetivo final de la educación de nuestros hijos. La educación recibida habrá tenido éxito si nuestros hijos llegan a comprender que:

• No estamos en el mundo para que los demás nos sirvan, sino para servir de ayuda a los demás.
• Y que la felicidad no está en la satisfacción de nuestros caprichos, sino en el esfuerzo por conseguir nuestras aspiraciones.

Curiosamente, aunque parezca increíble a muchos lectores, la felicidad, que es nuestra aspiración más profunda, está en el esfuerzo y la dedicación a los demás.

Otro aspecto de la cuestión, que puede ser engañoso a simple vista, es que hacer lo que nos apetece no nos hace más libres, antes bien esa atracción que ejerce sobre nosotros lo apetecido, nos esclaviza. Cuando un imán atrae al hierro, éste corre hacia él aunque no quiera. Por el contrario, si hacemos lo que queremos, lo que surge de un acto de voluntad y de nuestro esfuerzo, nuestros actos nos hacen libres.

No es descabellado pensar que una de las grandes dificultades para abandonar (o no iniciarse) en el mundo de la droga se fundamenta en la poca fortaleza de las personas para resistirse a su consumo (como dice el anuncio de TV, para “decir NO a las drogas”).

Aceptados estos objetivos educativos, pasemos a la acción. En primer lugar me gustaría dirigir la atención hacia determinadas conductas de nuestros hijos que pueden ser sintomáticas de su tendencia a ser personas caprichosas y perezosas. Veamos algunas de las más evidentes:

• Siempre intenta salirse con la suya y se queja con frecuencia. Usa expresiones como: es una injusticia, no hay derecho, no es culpa mía…
• Sólo come algunas cosas que le gustan, y en ocasiones abusa de ellas. (Dejan “lo verde o lo rojo” no dejan el plato limpio…)
• No tiene en cuenta las normas de convivencia y de educación.
• No obedece si no es en última instancia, y con frecuencia por temor a males mayores.
• No hace sus tareas escolares con esmero, incluso procura eludirlas. No usa adecuadamente su agenda escolar.
• Ante sus cosas y las de los demás muestra descuido y desorden.
• Suele ser impuntual tanto para empezar como para acabar. Al hacerlo así actúa de forma desconsiderada con los que le esperan. No tiene en cuenta a los demás, sino que su conducta se rige por la atracción que supone lo que esté haciendo o la repulsa que le suponga lo que va a hacer.

Ser caprichoso y actuar con una capacidad de esfuerzo cero no es un mal vicio adquirido, sino más bien la permanencia en el infantilismo propio del primer año de vida. Es un raquitismo vital. Por eso, si desde pequeños están acostumbrados a que alguien los proteja, evite sus problemas y los colme de atenciones y bienes para que estén contentos, no nos ha de extrañar que desconozcan cualquier móvil de acción que no sea su propia complacencia.

Este modo de actuar pervive cuando los hijos o hijas no han recibido los estímulos y entrenamiento adecuados para superar la visión egocéntrica de los pequeños.

Es normal que queramos hacer felices a nuestros hijos y que para conseguirlo hagamos todo lo posible, pero quizá no es razonable hacerlo sólo “por tenerles contentos”.

Un chiste de un conocido humorista dice:
Un matrimonio tuvo un hijo que no pronunció nunca ni una sola palabra. Era mudo, y por más que consultaron diferentes e ilustres especialistas ninguno acertó con la solución del problema. Hasta que un día, cuando el hijo en cuestión había ya cumplido los treinta y un años, ocurrió lo inesperado:

– ¡Mamá!, no hay azúcar -dijo con voz alta y clara, para sorpresa de su madre.

– ¡Pero hijo, si puedes hablar!, ¡qué alegría! ¿Cómo es que hasta ahora no habías hablado nunca?

– Es que hasta ahora todo había sido perfecto.

 

Para lograr que nuestros hijos sean emprendedores y constantes, en lugar de caprichosos y perezosos, hace falta entrenamiento

El entrenamiento adecuado, es decir, el tratamiento educativo adecuado se basa principalmente en dos estrategias:

– Enseñarles a resistir.

– Enseñarles a emprender.

Enseñarles a resistir significa enseñarles a perseverar, a pesar de que la tarea canse o sea desagradable. El cansancio es difícil de aguantar, el dolor es difícil de sufrir, pero hay que aguantar y hay que sufrir. En esta línea, para lograr su madurez hay que permitir que vivan las experiencias desagradables que les depare la vida por azar o como consecuencia de sus actos. No compadecerse y eliminar todo sufrimiento, aunque en la medida de lo posible es recomendable graduar las experiencias. Pero todo ello con la precaución de no abandonar a los hijos y acompañándolos mientras se esfuerzan por resistir. Nuestra compañía e interés serán estimulantes y consoladores.
El padre de uno de mis alumnos me explicó en una de las entrevistas que mantuve con él: “Este año le hemos dejado solo a ver qué pasa”.Y pasó lo que tenía que pasar, que no estudió nada.

Enseñarles a emprender supone enseñarles a proponerse metas valiosas y a perseverar para alcanzarlas poniendo los medios necesarios. Para ello es necesario cumplir las diferentes fases del siguiente proceso, como si fueran eslabones de una cadena; saltarse uno puede suponer el fracaso de toda la estrategia:

1. Mostrarles metas valiosas en función de valores personales, sociales y religiosos. Para mostrar es necesario explicar e ilustrar su valía con nuestro ejemplo. Los padres tendremos que explicar y dejar ver nuestro ejemplo coherente.
2. Lograr acuerdos o compromisos explícitos con los hijos, especialmente sobre estudios y formas de conducta. Se puede conseguir por medio de la negociación, ayudándoles a valorar los pros y contras y los medios razonables para conseguir los propósitos.
3. Ayudarles a perseverar en lo decidido con nuestra exigencia. Exigir supone comprobar que pone los medios y el esfuerzo apropiados para lograr sus metas, y supone además valorar su conducta mostrando aprobación siempre que sea posible y desaprobación cuando así lo requiera su falta de esfuerzo o dedicación. También hay que mostrar sentimientos de esperanza en la mejora o de alegría por la perseverancia del esfuerzo.
4. Mantener nuestra exigencia con constancia.

Sólo cuando en numerosas ocasiones se esfuerce en resistir y en perseverar logrará actuar de esta manera y, con ello, lo que queremos para él: que sea una persona feliz, que no sea esclava de sus caprichos.

 

Read Full Post »

RESPONSABILITAT

La realitat, el reconeixement i el respecte ens porta a assumir les responsabilitats que ens pertoquen:

– La responsabilitat de ser pare i mare: que és constant, continuada fins i tot a distància, perquè aquest fill passi a ser un adult autònom.

– La responsabilitat que els infants han d’anar assumint perquè  puguin créixer i ser autònoms i independents.

Aquesta responsabilitat és possible si hi ha autoestima, i això passarà:

1. Si confiem amb ells i  deixem que  s’equivoquin: respectem el seu procés i temps d’aprenentatge  (ex.“no passa res si embruta, s’embruta, o fa malbé, ja ho netejarem o ho netejarà…”)
2. Si deixem que des de ben petits s’impliquin i participin en el dia a dia de les responsabilitats de la casa i hàbits personals (ex.“ vinga ves a tirar el bolquer brut a les escombraries”). Això sí, a cada edat el què toca!.
3. Si substituïm per una bona organització del temps, aquella necessitat immediata de que les coses s’han de fer de manera ràpida i ben feta, perquè el temps és or, per tant “ho fem nosaltres” on queda implicit: “jo ho faré més ràpid i més bé”.
4. Si podem aguantar i acompanyar l’infant davant les negatives (esperables i normals!), evitant en aquestes situacions assumir allò que els pertoca a ells. (ex. “no t’enfadis rei, com t’estimo tant ja ho faré jo…”)

 

En la passada trobada de la Xarxa, parlavem de que no hi ha nens i nenes ganduls, si no el que hi ha infants que no es senten prou  capaços, o bé perquè no hem dipositat expectatives positives de que pot fer les coses o bé perquè se’ls hi fa tot perquè el nen no pateixin , ni s’enfadin. En definitiva infants que no poden descobrir les seves capacitats i per tant amb molt poca autoestima.

Per això observem en la nostra pràctica diària que hi ha molts hàbits que s’introdueixen molt tard, i que això va en contra del propi infant, al contrari del que aparentment sembla.

 

Read Full Post »

TOTHOM A LA CUINA

 Algunes de les idees que s’exposen a continuació han estat extretes de http://www.webdehogar.com/

 

Als  nens i nenes els fascina les activitats dels grans, entre elles la preparació del menjar.

Però a vegades molts pares no permetem als infants o fins i tot quan són més grans,  que  puguin explorar tot aquest mon o bé perquè és més ràpid quan ho fem nosaltres i ens surt millor, o bé perquè  patim perquè  poden fer-se mal, o simplement perquè s’embruten i ho embruten tot massa i llavors ens queda als grans una feinada de por. 

Amb un suficient control per part dels pares a la cuina no té perquè ser un lloc prohibit per als infants, poden passar allà moments molt divertits amb la mare i el pare mentre els ajuden a cuinar.

Amb una bona previsió i organització del nostre temps, podrem disposar d’una bona estona per poder elaborar un àpat conjunt.

Si no s’embruten, i embruten, mai podran aprendre a no fer-ho, ja que no ho podran practicar.

A recollir i netejar mai és aviat per col·laborar i fer-ho amb nosaltres serà més divertit: amb un bon davantal, la taula protegida i diaris al terra, segur que tot serà més fàcil de recollir.  

 

 

Que aconseguirem? 

– Poder compartir estones de qualitat amb els nostres fills.  Si és un temps relaxat i de gaudi permetrà millorar el nostre vincle. Estem més estones junts: a la cuina, a la taula, … fet que ens donarà temps i ambient per parlar i descansar plegats.

– Millorar els hàbits alimentaris: ja que  d’aquesta manera els infants s’apropen a l’alimentació a través de la seva pròpia experiència. Passa a ser l’alimentació d’una cosa imposada per els pares, a ser una cosa  viscuda i gaudida per el propi nen.  

– Millorar la seva imatge i estima perquè veuen que poden participar i que es confia en ells. 

– Millorar la seva autonomia,  responsabilitat i cooperació.

– Estimular el seu desenvolupament: Els permet usar els sentits, millorar i aprendre noves paraules i destreses, començar a treballar amb conceptes matemàtics, a seguir instruccions i a ser curiosos i provar nous aliments. 

– Augmentar el seu coneixement: Aprenen una sèrie de processos que els ajuda a comprendre millor el que els diem. Prenen consciència de com es preparen els aliments, de quin es el seu origen i els canvis que es produeixen.  

– Que el nen vagi descobrint i assimilant la importància d’una dieta equilibrada.   

 

 Quines tasques poden fer a la cuina els nostres infants?. Idees que podeu afegir a les que ja poseu en pràctica. 

 

NADONS:

–         Des de ben petits hem de deixar que el nen explori i descobreixi els diferents tipus de menjars, de textures, de sabors… El menjar ha de poder ser una font de plaer i de descobriment. Això li permet fer el primer pas per tenir una bona relació amb el menjar.

–         Deixi que el seu nadó jugui amb els objectes de la cuina: si el nadó ens veu a la cuina remenant amb els objectes, també seran importats per ell i de segur que també els voldrà conèixer.  Deixi que agafi el corró d’amassar i el passegi per el terra de la cuina,  deixi que munti la seva orquestra amb  les tapadores de les olles, o amb les culleres de fusta…..

 

 ALS DOS-TRES ANYS:

–         Hem de deixar que jugui amb els ingredients: fer instruments omplint pots amb diferents ingredients, deixar que jugui  a barrejar-los com fa la mare i el pare, i en definitiva que a través del joc vagi diferenciant els sorolls que fan, la textura , la olor i el sabor que tenen.

–         Pot ajudar a rentar fruites i verdures

–         Pot barrejar o amassar ingredients, fins i pot començar a donar-hi forma (ex.mandonguilles).

–         Pot tirar els continguts dels medidors als bols de treball.

–         Netejar la taula: deixi-li  repassar la taula de la cuina, potser que no quedi perfecte, però tots dos es sentiran bé sabent que el petit té ganes de col.laborar.

–         Practicar amb colors i formes: ajudi al seu petit a identificar les formes i els colors dels ingredients que fa servir en les preparacions dels àpats, així es pot sentir més involucrat en la preparació i el pot animar a menjar-s’ho més tard. 

 

 ALS 4 -5-6 

– Fem matemàtiques:

. jugar amb els nombres, contant les quantitats necessàries per cada ingredient que necessitem per fer una recepta

.  mesurar: deixi que el petit l’ajudi a mesurar les quantitats per a una recepta, i comenci a explicar-li les fraccions i les diferents mesures. 

– Llegir les receptes acompanyats dels pares començar  (quan no en sap, llegeixi la recepta en veu alta i descrigui-li al seu fill el procediment pas a pas) , revisar si tenim tots els ingredients, i preparar les mesures necessàries. Això li reforçarà el concepte de que moltes activitats de la vida necessiten una sèrie de passos per obtenir el resultat final..–

– Col.laborar en la compra:  quan ja s’inicia amb la lectoescriptura, que escrigui la llista de la compra:  dicti-li tot allò que han d’anar a comprar (encara que no estigui ben escrit), aneu  a comprar amb ell  i que sigui ell responsable d’anar buscant i marcant tot el que ja han adquirit; i en arribar  a casa pot anar posant les coses a lloc.

– Pot deixar que cada setmana esculli un aliment, i  ajudar-lo a experimentar amb ell, usant-lo en diferents àpats. Podem començar amb les fruites i verdures, ja que sembla que molts nens no hi son massa amics; pot ser una manera més, d’ajudar a integrar els vegetals en la seva dieta per molt de temps 

– Ja pot anar assumint més responsabilitat en la preparació d’àpats conjunts:ja pot trencar ous, arrebossar,  tallar aliments tous amb ganivets sense tall, pelar ous durs, fer hamburgueses, croquetes i pizzes caseres, pastissos, etc… 

– Preparar àpats senzills per sí sol: amanides, entrepans, sucs, entremesos…; li encantarà menjar-se després el fruit del seu treball 

– Planificar conjuntament un calendari d’àpats setmanal; fer una llista d’aquells plats senzills i saludables que pot preparar  

– Parar i desparar la taula.    

 

ALS 7-10

– llegir les receptes: faci que el seu fill llegeixi la recepta sencera per a vostè

– planificar menjars: deixi que el nen col·labori amb vostè en l’elaboració del menu saludable setmanal, que llegeixi les receptes i l’ajudi a elaborar la llista de la compra

– preparar àpats: a aquestes edats la majoria de nens ja poden confeccionar al menys un plat per al sopar (amb els adults a prop, per si són necessaris per alguna cosa)

– si anem a fer un àpat, deixi que l’ajudi durant tota la preparació– rentar els plats: si el nen ha participat del procés d’elaboració de l’àpat, segur que accedeix a rentar-los sense massa problema  

 

ALS 10 a 14

– El nen pot començar progressivament a tenir contacte amb el foc, amb la supervisió dels adults: pot començar per exemple elaborant una truita a la francesa,….

– Cada vegada més, guanyarà en autonomia i ens necessitarà menys: mica en mica pot anar a comprar tot sol, pot començar a elaborar un àpat per la família i anar deixant la cuina mitjanament recollida

– Potenciem la seva creativitat a la cuina i les propostes novedoses.

 

 

 

 

Aquest article ha estat extret de la pàgina, del diari de l’Ametlla, “Tots Eduquem”, del mes de març de 2007: http://www.ametlla.org/pdf/hemeroteca/diari38.pdf

Read Full Post »