Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Canvis i pèrdues’ Category

Per un infant, anar a l’escola suposa un canvi molt important: surt d’un lloc segur conegut i protegit, on es relaciona amb les persones que ha establert el primers vincles, i a les quals està aferrat, per entrar en una situació completament desconeguda.

 

LA SEPARACIÓ

Aquesta relació d’aferrament de l’ infant amb el seu cuidador primari, és molt important en el desenvolupament de l’ infant i és la que posarà els fonaments per a totes les relacions que el nen desenvoluparà a través de la seva vida. Aquesta relació produeix seguretat, tranquil•litat, calma, consol i plaer però l’amenaça de la pèrdua de la persona evoca un intensa ansietat.

Per tan, aquest inici escolar del petit, suposarà sempre una situació de separació i com a tal sempre serà més o menys dolorosa. Pensar que pot perdre a la figura a la que està aferrat, al sentir-se abandonat a l’escola, suposa sofriment i angoixa per ambdues parts. “El patiment no sols està en els nens, fins en els casos en què tot marxa bé, als pares els costa separar-se del seu fill i els suposa un considerable esforç emocional” *(1). Per una banda ens agradaria que els nostres fills no visquessin situacions d´ angoixa, cosa que en realitat no podrem evitar, ja que forma part de la vida i del creixement del petit. D’altra banda també els pares necessiten un temps de coneixença per poder confiar en les persones i la institució que es farà càrrec del seu infant; si això no es pot donar afectarà de manera notable en aquest procés d’adaptació.

L’ADAPTACIÓ

A la vegada l’ infant també es troba en un ambient diferent que ha de descobrir, uns costums a les que s’haurà d’adaptar. Es trobarà també dins d’un nou espai en el que es sentirà desorientat i perdut. També ha de fer una nova reestructuració temporal, ja que perdrà la noció de la rutina diària a la que estava acostumat.
Per tan es troba en un espai, un ambient, una temporalitat i unes persones noves que encara no estan investits de sentit ni afectivitat.

També per les educadores és un període d’adaptació per conèixer cada família, cada infant i les seves peculiaritats.

 

RESPOSTES HABITUALS DELS INFANTS

Els comportaments més freqüents a l’escola són: inseguretat i por, plor, descontrol d’esfínters, vòmits, trastorns en l’alimentació, son, agressivitat, especial aferrament als objectes personals (motxilla, jersei…), etc… Però les conductes poden ser molt diverses: des de l’alegria desbordant, agitació, activitat desenfrenada davant una situació nova… a fortes actituds de rebuig o de “càstig” (ignorància) quan se’l va a recollir; també és fàcil trobar nens que passats uns dies d’aparent tranquil•litat (una setmana, un mes…) reaccionin amb plor i rebutgi la llar quan pren consciència de la nova situació.

En el marc familiar també succeeixen regressions i alteracions en el comportament com: regressió en el control d’esfínters, malsons nocturnes, trastorns de gana, irritabilitat, etc.

Aquestes alteracions del comportament normal dels petits no desapareixeran fins que siguin establerts els suficients llaços afectius amb les persones que es relaciona, i fins que no tingui un coneixement suficient del nou entorn físic i social.

És el mateix nen qui ha de superar des del seu interior aquests canvis, el que ha d’anar conquistant, autoafirmant-se, sortint a poc a poc del seu egocentrisme, independitzant-se per construir el seu món intern i avaluar, contrapesar aquesta separació, acceptant-la interiorment. Valorar i acceptar les seves pròpies possibilitats, sense protecció i atenció continuada de la seva família.

 

PREVENCIÓ, QUÈ PODEM FER?

La separació en una edat molt primerenca, si no es fa bé, pot ser problemàtica encara que, aparentment, sembli que no passi res. Ho hem de tenir en compte i només així podrem ajudar l’ infant a suportar el dolor i a superar-lo sense que hagi de recórrer a “solucions” dràstiques i perjudicials per a ell (com construir una cuirassa de fredor o d’indiferència que els dificulti establir vincles). *(2)

Es responsabilitat de pares i educadores d’organitzar un període adequat d’ adaptació per a que aquests primers temps d’escola s’assumeixin per l’ infant sense traumes i evitin que el canvi en la vida de l’ infant sigui massa sobtat.

Què podem fer, doncs?

  • Anar anticipant als infants la seva incorporació a l’escola: que coneguin i tinguin contacte prèviament amb l’edifici…, l’educadora, familiaritzant-los amb els noms dels altres nens/es i del personal del Centre, …
     
  • Preveure dins de les possibilitats laborals, de disposar d’uns dies per acompanyar l’ infant amb la presència dins de l’aula del seu referent familiar, per conjuntament facilitar-li el descobriment i confiança dels nous espais, dels temps, de la mestra i els nous companys.
     
  • Fer-ho molt gradualment, començant per assistir una estoneta a la llar d’infants en companyia de la mare. El temps d’estada es pot anar augmentant a poc a poc i, a mesura que la criatura conegui i agafi confiança en la persona que se n’haurà de fer càrrec, la mare el podrà començar a deixar sol de tant en tant, fins que hi hagi garanties que el fill ho pot elaborar”.*(2)
     
  • Ser respectuosos amb la seva incorporació progressiva, sense forçar situacions. “S’ha de respectar el temps de l’ infant, ja que no totes les criatures necessiten el mateix procés d’adaptació. Cal observar atentament les seves reaccions, tant a la llar d’infants com a casa. Qualsevol canvi anòmal, agut i continuat, en la seva manera de comportar-se (en el dormir, en el menjar, en el seu humor, etc.) pot ser indicador de mala adaptació al canvi i de sofriment intens. Si això passés, el procés d’adaptació hauria de ser més llarg” *(2)
     
  • Comunicació continuada amb les educadores: facilitar a l’educadora la coneixença de les particularitats de l’ infant, en especial de les rutines a les que està acostumat: com és dorm, què li agrada, com reacciona, com es calma…
     
  • Encara que creiem que no ens entenen explicar als fills com anirà el dia: qui el portarà a escola, si es quedarà a dinar, qui el recollirà? (importantíssim). L’ infant necessita organització, ”rutines”, això l’ajuda i li dona seguretat.
     
  • En aquestes edats tenen molts pocs recursos, per això els hem d’ajudar a posar paraules a allò que els passa: ”estic trist, enfadat, espantat, enrabiat…”.
     
  • Que portin a l’escola un objecte de casa important per a ells que els doni seguretat i pugui simbolitzar aquesta figura d’aferrament que en molts moments necessitaran imaginar per calmar-se, per adormir-se.. (nina, llençolet, coixí, mocador de la mare…)
     
  • No enganyar-los, perquè genera desconfiança, inseguretat i es desorienten. Acomiadar-se cada dia i recordar-los que més tard els vindran a buscar.
     
  • Una vegada decidit, no allargar els comiats.
     
  • Ser puntuals a les recollides.
     
  • Que visquem la incorporació del nen/a a l’escola amb la major normalitat.
     
  • Procurar que no coincideixi amb altres canvis: treure bolquers, canvi de llit….

 

L’ACTITUD DELS ADULTS:

Els infants necessiten, per poder créixer físicament i psicològicament sans, uns adults forts que sense deixar-se endur pel patiment de l’ infant, aguantin i comprenguin les seves ansietats, que les tolerin i que amb amor i cura els confortin.

Els nens/es creixen psicològicament en la mesura que viuen i expressen el patiment que els provoquen els canvis al llarg de la vida i troben una actitud de comprensió en els seus pares. *(3)

Que els nostres fills/es puguin sentir que els podem ajudar a superar les dificultats, malgrat que no els les podem estalviar.

 

 

BIBLIOGRAFIA

– * (1) Rafel Maria Nicolàs Belda. Quan està preparat el bebè per anar a la guarderia?
http://familiaforum.net/

– * (2) Carme Vilaginés Ortet. Quan i com s’ha de portar el fill a l’escola bressol?
http://familiaforum.net/

– * (3) Llúcia Viloca Novellas. Com afrontar el començament de l’escola?
http://familiaforum.net/

– Monserrat Muñoz Peralvarez. El apego y el periodo de adaptación en la escuela
Infantil.
http://doces.es/uploads/articulos/el-apego-y-el-periodo-de-adaptacion-en-la-escuela-infantil.pdf

– Pilar Juárez Martínez. Apego y periodo de adaptación en educación infantil
http://www2.fe.ccoo.es/andalucia/docu/p5sd7058.pdf

Anuncis

Read Full Post »

Apareix un article molt interessant a la web de la “Universidad de Padres” que parla sobre les relacions familiars amb els fills dels altres, quan s’estableixen nous nuclis familiars.

Abans d’endinsar-vos en la lectura, volem fer incidència que primer de tot cal que tothom tingui molt clar el rol que ocupa cadascú i per tan ser curosos en com l’anomenem. De pare i mare els infants només en tenen un de cada, sigui més bo o sigui més dolent, sigui viu o no, i els infants tenen el dret que l’entorn proper això ho preservi. En benefici de l’infant, els nous nuclis familiars, les noves parelles dels pares mai poden ocupar aquest lloc.

Aquest article repensa el paper complicat que les parelles dels pares es poden trobar i aporta consells a tenir en compte.

Us deixem la conclusió final del text, elaborat per  Pedro Molino, Pedagog i  Tutor de l’ UP-online,  però us animem a fer la lectura de tot l’article i també a navegar per la web ja que de ben segur trobarem molta més informació que us agradarà:

http://revista.universidaddepadres.es/index.php?option=com_content&view=article&id=1480:nuevas-familias-icomo-tratar-a-los-hijo-de-los-otros&catid=328:tribu-padres&Itemid=1271

 “Se suele decir que el tipo de familia no garantiza la felicidad, pero la calidad de cada una de ellas sí la posibilita. Todas deben tener, entre sus objetivos y funciones irrenunciables, el cuidado y la educación para que los hijos sean “buenas personas y felices”, como pretendemos en la UP, y, para ello, lo más importante es favorecer un clima adecuado y una convivencia más armónica.

Para tratar a los hijos de los otros la clave es lograr poco a poco un “padrinazgo amistoso”. Es decir, mantener una relación equilibrada con los niños entre el parentesco y la amistad, sabiendo compaginar una autoridad responsable y estimulante, con una amistad comprensiva: teniendo siempre presente la labor irrenunciable del padre o la madre no conviviente en el nuevo hogar con respecto a sus hijos biológicos, y no suplantándolo pero tampoco renunciando a la ineludible acción de educar en el nuevo entorno familiar. Es lo que se ha llamado co-parentalidad o pluriparentalidad con el padre o la madre biológica. Es decir, favorecer un estilo parental positivo, compartido y corresponsable. Lo ideal es evitar, en todo lo posible, las contradicciones en los estilos educativos de unos y otros.”
 
Font: http://www.revista.universidaddepadres.es/
 

MÉS INFORMACIÓ:

http://buenamente.blogspot.com.es/2008/08/divorciados-separados-y-recompuestos.html

Read Full Post »

  • Roberta Beyer y Kent Winchester. Cómo explicar el divorcio a los niños. Ediciones Oniro
  • Janet R.Johnston, Karen Breunig, Carla Garrity y Mitchell Baris. Cuentos para enseñar a tus hijos a entender el divorcio. Ediciones Paidós Ibéricas
  • Somers, Patrik. El niño de las estrellas (També en català). ING Ediciones
  • Immaculada Díaz Teba. (2004). I ara, on és? Com ajudar als nens i els adolescents a entendre la mort. Barcelona: Viena Edicions.
  • William C. Kroen. (2002). Cómo ayudar a los niños a afrontar la pérdida de un ser querido. Un manual para adultos. Barcelona : Ediciones Oniro.
  • Elisabeth Kübler-Ross. Los niños y la muerte. Ediciones Luciérnaga.
  • E. Huisman-Perrin. La muerte explicada a mi hija (També en Català). Ediciones Emmanuelle.
  • Pema Cordón. Cuando todo se derrumba. Palabras sabias para momentos difíciles. Gaia Ediciones.
  • Arnaldo Pangrazzi. La pérdida de un ser querido. Un viaje dentro de la vida. Ediciones Paulinas.
  • Earl A. Grollman. Vivir cuando un ser querido ha muerto. Ediciones 29.
  • John W. James y Russell Friedman. Manual para superar pérdidas emocionales. Edición Los libros del comienzo.
  • Anji Carmelo. Déjame llorar. Un apoyo en la pérdida. Tarannà Edicions.
  • Anji Carmelo. Camino de héroes. Duelo y esperanza. Tarannà Edicions.
  • Richard J. Obershaw. Llora hasta que rías. Para afrontar el dolor de una pérdida. Ediciones Neo Person.
  • Jorge Bucay. Camino de lágrimas. Ediciones Grijalbo.
  • C.W. Leadbeater. A los que lloran la muerte de un ser querido.Editorial Sirio.
  • Raymond A. Moody y Dianne Arcangel. Vida después de la pérdida. Vida después de la pérdida de seres queridos: Cómo superar la aflicción y encontrar la esperanza. Editorial Edaf.
  • Susana Roccatagliata. Un hijo no puede morir. La experiencia de seguir viviendo. Ediciones Grijalbo.
  • Joan Margarit. Joana. (llibre de poemes, el poeta va perdre la seva f¡lla, Joana). Ediciones Hiperion.
  • Albert Parareda. Aprendre a morir, aprendre a viure. Edicions Barcanova.
  • Elisabeth Kübler-Ross. La mort una aurora. Ediciones Luciérnaga.
  • Pepe Rodríguez. Morir es nada. Cómo enfrentarse a la muerte y vivir con plenitud. Ediciones B Byblos
  • Robert A. Neimeyer. Aprender de la pérdida. Una guía para afrontar el duelo. Ediciones Paidós Ibéricas
  • Elisabeth Kübler-Ross. Preguntas y respuestas a la muerte de un ser querido.Ediciones Martinez Roca.
  • Mariano Bueno. La muerte, el nacimiento de una nueva vida. Editorial EDAF 

Read Full Post »

Al llarg de la nostra vida, tots i totes experimentem diferents canvis i pèrdues que ens afecten notablement. Les nostres filles i fills creixen envoltats/ades d’experiències vitals que afecten la seva maduresa emocional i el seu creixement personal. Així, doncs, l’evolució de la societat ens porta a nous conceptes de família i als nostres nens i nenes els toca viure canvis diversos, com ara la separació de les persones progenitores i l’adaptació a les noves estructures familiars. També hi ha altres circumstàncies que deixen marca a les seves vides, com són el canvi de ciutat, domicili o escola, o quan experimenten petites i grans pèrdues, per exemple, la pèrdua del seu animal de companyia o d’algun familiar (avis, àvies, tiets, tietes…).

El paper de la família és fonamental per acompanyar, escoltar, entendre i orientar els fills i filles en uns moments difícils de viure i complexos d’integrar emocionalment, ja que fins aleshores són desconeguts per ells o elles. És important que, com a pares i mares, estiguem preparats i preparades per quan arribin aquestes situacions: hem de saber què fer i què dir, i, sobretot, hem de tenir clar com actuar per mantenir el benestar dels nostres nens i nenes, ja que segons com vivim nosaltres aquestes situacions també afecten les filles i fills.

El passat 11 de maig gracies al Programa Aprendre amb tu de la Secretaria de Famílies del Departament d’Acció Social i Ciutadania, vam poder tenir un Sessió Formativa impartida per la Fundació HOSPITAL SANT JAUME I SANTA MAGDALENA . Clika a continuació i trobaràs el contingut que es va oferir.

CANVIS I PÈRDUES A L’ENTORN FAMILIAR

Read Full Post »