Cooperació o competició?
Aquests dies he anat rebent les aportacions que s’estan fent al quadre sobre els jocs que està elaborant la Xarxa de Debat Educatiu a l’Ametlla.
Hi ha diverses coincidències i reiteracions sobre un fet que, des de fa temps em preocupa i sobre el que voldria donar la meva opinió.
En la columna dels valors que fomenta el joc surten com aportacions de diferents persones les expressions: “comunicació, diàleg i negociació” o “cooperació”, i en la columna d’inconvenients que pot fomentar el joc surten les expressions: “competitivitat” o “voler fer-los competitius”.
Cooperar o col·laborar i competir no son dues actituds de vida sense importància. En aquests moments son enfocs socials vitals que ens poden dur cap a una manera d’entendre i viure la vida o cap a un altre totalment diferents i, fins i tot, diria que oposades.
Veiem ara algunes definicions d’aquestes paraules:
– Competir: és lluitar o esforçar-se dues o més persones per aconseguir el mateix objecte.
Per tant només un dels competidors obté l’objecte o guanya la competició. És una actitud excloent.
– Lluita: és un esforç violent que fan dos o més individus per imposar cadascun la pròpia força física sobre l’altre o els altres.
Per tant, també en aquest cas, només un dels lluitadors guanya.
També és una actitud excloent.
– Fi o finalitat: “És la consumació d’un procés o resolució d’un afer”.
– Objectiu: “constitueix la finalitat d’una acció”.
– Individualisme: “Actitud de pensar només que en si mateix”.
La societat industrial, mercantil predominant en aquest darrers, quasi, cent anys ha tingut fins avui, com a eix d’actuació, la competició. En tant que l’objectiu era i encara és, posseir bens materials, plasmada en la màxima: “Tan tens tan vals”, (dons aquesta és precisament la raó per la que la societat mercantil produeix mercaderies), la finalitat ha estat lluitar per aconseguir aquests objectes. Si el que té valor és aconseguir l’objecte, el demés no té importància, per tant ha tingut plena vigència la màxima “el fi justifica els mitjans”.
Aquesta actitud general fomenta, lògicament, l’individualisme dons l’objectiu a aconseguir és l’objecte final desitjat “només per a un mateix”.
Ara veiem quines son les definicions de les altres paraules a ressaltar.
– Col·laborar: “Treballar en comú amb algú”.
– Cooperar: “Prendre part en una obra amb altres (per a la consecució d’un fi)”.
– Solidaritat: “Relació de fraternitat, de companyonia, de recíproc sosteniment que lliga els diversos membres d’una comunitat, col·lectivitat, en el sentiment de pertinença a un mateix grup i en la consciència d’uns interessos comuns”.
Només amb les definicions ja podem veure’n les conseqüències, totes les definicions son incloents, necessiten dels demés.
La societat actual, molt evolucionada i complexa fa necessària la participació de tothom en estreta relació. Els objectius socials plantejats, tan a petita com a gran escala, fan necessari l’enginy col·lectiu per a sortir-nos-en.
En front d’una actitud competitiva i individualista, en la que els fins justifiquen els mitjans, ets valorat només pel objectes que tens i que condueix a l’enfrontament i la lluita entre essers humans.
Jo reivindico, enèrgicament, la vida basada en la col·laboració, la cooperació i la solidaritat, en la que el camí per aconseguir els objectius de cadascú a la vida és el més important i en el que se’t valori pel que ets no pel que tens.
És clar que a la vida d’avui en dia existeixen totes aquestes actituds barrejades i, fins i tot, la competitivitat és encara prevalent, però hem de saber ensenyar cap a on condueix una elecció o un altre, com moure’ns en aquest mon complex i, al mateix temps, hem de practicar com anar canviant l’actual paradigma per adoptar-ne un altre que ens permeti adaptar-nos, vèncer les dificultats i fer un salt endavant com a individus i com a societat.
Aquests son, per tant, valors importants, no pas secundaris, que puguin passar desapercebuts enmig d’altres, s’han de potenciar en els jocs que proporcionem als nostres infants i també els inconvenients o perills, son així mateix importants i s’han de tenir en compte perquè no frenin el desenvolupament de totes les capacitats positives dels nostres infants.
Aquest és en si mateix un exemple de que les petites coses (parlar dels jocs dels infants) poden tenir una rellevància en el nostre dia a dia, en la nostra col·lectivitat i en la nostra societat.
Joan Guarch i Calvet
Tots i totes eduquem a l'Ametlla 