Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Parla i llenguatge’ Category

Aquest interessant document ha estat elaborat per  Dolors Arqué, bibliotecària, escriptora i contacontes professional i el podeu trobar a la web de la Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Girona:

http://www.bibgirona.net/salt/blogs/jornades/pon_contes_2.pdf

 

10 IDEES ÚTILS PER LA LECTURA

 1. Llegeix un conte al teu fill cada dia. Millor moment: al llit, al vespre, abans de dormir.

2. No interrompis mai la lectura d’una història un cop començada. Per estructurar-la, el nen necessita un principi, un desenvolupament i un final.

3. No tinguis por de llegir-li un conte, de por si acaba bé. El teu fill projectarà la seva pròpia agressivitat i les seves angoixes sobre els personatges, i es trobarà més bé.

4.  No creguis que els contes d’animals són intranscendents. Poden servir de mirall perquè el nen hi vegi reflectides les seves vivències, sense traumes.

5.  Si viviu una situació familiar difícil, no dubtis a contar-li, si hi està d’acord, una història que tracti el problema amb delicadesa. Li permetrà comprendre la situació a la seva manera.

6. No l’atabalis amb un munt d’històries “amb problema”. El teu fill necessita també evadir-se de la realitat, somiar, deixar volar la imaginació.

7. Transmet-li entusiasme quan llegeixis: tindràs assegurada l’atenció del teu fill si dónes teatralitat a la narració, fent gestos, canviant el tode veu…

8. No li facis sistemàticament preguntes per veure si ha comprès bé tot el conte. Mirant d’analitzar-ho tot, desapareixerà la màgia.

9. Si el nen vol parlar amb tu desprès d’escoltar un conte, fes-li cas. Un llibre és sovint, un peu per al diàleg.

10. Per a ell i per a tu, la lectura ha de ser un plaer compartit.

 

 

Anuncis

Read Full Post »

 

Una preciositat de document de Marta Roig,  narradora, bibliotecària i Coordinadora del projecte  Nascuts per llegir  amb les boniques il·lustracions de  Elena Odriozola i Gina Portillo que ens aporta pistes de com, de ben petits, podem convertir els infants en lectors.

    M.Roig

 

Read Full Post »

Us recomanem una interessant web:  LEER.ES que pretén transmetre l’entusiasme per la lectura i animar a practicar-la, així com aportar materials i consells per als docents i les famílies.

logo_leer

Read Full Post »

 “PERQUÈ UNA SOLUCIÓ AVUI NO ESDEVINGUI UN MALDECAP DEMÀ”      

  Tots sabeu, i especialment els que sou pares, que els nens no comencen a parlar d’un dia per l’altre, sinó que ho fan paulatinament.  Es tracta d’un procés on els factors que intervenen són cognitius, anatòmics,  i un marc de socialització i interrelació amb els individus que l’envolten.

         L’ésser humà comença rebent informació ja abans de néixer i, en néixer, és capaç de discernir les veus dels seus pares de la resta de sons. Un cop  en aquest món, el plor és l’única expressió que té per relacionar-se amb els adults. Dia a dia rep un munt d’estímuls i, gràcies a la seva capacitat d’atenció auditiva i visual, discriminació, amb el pas dels mesos, és capaç  d’identificar més veus i de diferenciar sons,  la procedència de la font sonora, oracions simples (primer acompanyades de gestos, després sense),oracions més complexes, i amplia també les seves capacitats comunicatives (vocalitza, somriu) etc. Al principi, només és capaç de vocalitzar aleatòriament (aaa, eee…); després  balbuceja i continua vocalitzant amb significació (sempre en un marc d’interrelació amb l’adut), fins que comença a articular les primeres síl·labes (ba, ba, ma,ma, pa,pa…), paraules… Li arriba informació diàriament del món que  l’envolta (input), que paulatinament processa, fins que està preparat per interrelacionar-hi  i és quan comença a expressar-se (output).

         Us hem recordat, molt per sobre, alguns dels previs a la parla tal com l’entenem. Ara bé, hi ha altres aspectes que, si bé no podem considerar previs, sí tenen una influència importantíssima en el desenvolupament d’aquesta habilitat. Us parlarem del xumet, del biberó i de l’alimentació.

         Tots els que teniu fills, de ben segur, que heu tingut algun xumet i algun biberó per casa. I tots sabeu com de bé va tenir un xumet a prop en segons quin moments (calma, entreté, dóna seguretat al nen…). El seu ús no és pas dolent, però sí abusar-ne: l’ús perllongat del xumet i de manera intensiva (esgarrifa pensar que hi ha nens de cinc i sis anys que encara han de xumar en algun moment del dia) contribueix a deformar el paladar, propicia una llengua baixa i hipotònica i pot arribar a deformar les dents. Hi ha nens, però, que no n’empren, de xumet, sinó que fan “la pipa”. Aquests tampoc se’n salven: els perills que corren són exactament els mateixos .

         Ja des dels primers mesos, el biberó esdevé l’única vaixella del nen, que s’ampliarà posteriorment quan comenci amb les farinetes i els purés.  Us diem el mateix que abans: el biberó és un estri molt útil que ajuda el nen, a part de saciar la set o prendre aliment, a experimentar amb la seva boca: descobreix que pot fer moltes coses amb la llengua, els llavis… que posa en pràctica quan s’expressa. Com abans, és l’abús del biberó el que no es recomana. Sabem de nens que tenen quatre i cinc anys i encara prenen biberó com a sopar. L a falta de temps dels pares, la lentitud del nen davant del plat, els nervis, les presses… són algunes de les variables que , per comoditat, fan que recorreguem al biberó com a la solució fàcil i ràpida perquè els nostres fills vagin a dormir alimentats, a l’hora que toca i sense cremar gaires energies. Una solució còmode, per què no dir-ho.  Doncs bé,  heu de saber que aquesta pràctica no els beneficia en absolut: els nens s’han d’acostumar a menjar sòlid des del moment que són capaços de fer-ho. Menjant sòlid enforteixen els músculs de la boca, els llavis, la llengua; en definitiva, les eines necessàries perquè articulin bé.

         No volem pas dir amb tot això que s’hagi d’establir una relació directa: no tots els nens que tenen problemes d’articulació  i que han de dur  ortodòncia  han abusat del  xumet , “la pipa” o del biberó, però són els menys els que, havent-ne fet abús, no necessitin posar-hi solució.

         Si desconeixíeu aquesta informació, tingueu-la present; si ja la sabeu, penseu-hi.  Que una solució avui no esdevingui un maldecap demà.

Read Full Post »

EL ROTATISME

“Papa, dibuixa’m un calu”; ” Mama, vull una pela”;” Jo sóc los i el meu gelmà és mulenu”;  “Em dic Lugé” ” Doncs jo em dic Malta”. Qui de vosaltres no ha sentit alguna vegada algun nen o nena parlant així, substituint la /r/ per la /l/?
La substitució de la vibrant /r/ per un altre so, habitualment la /l/, s’anomena rotacisme.  És, conjuntament, amb el fonema sibilant /s/, la dislàlia més fàcil d’identificar  en el nen.
          Tots hi passem per aquesta etapa. L’home no neix parlant i, quan comença a fer-ho, segueix tot un procés d’adquisició dels sons de la seva llengua que requereix un cert temps, d’acord amb la seva maduresa tant física com mental.
         La producció del fonema vibrant /r/, tant simple com doble (fluixa i forta),  implica tal dificultat que és un dels sons més tardans en el nostre sistema fonètic.  Es considera que fins als  5-6 anys un nen té temps d’adquirir-lo i no ens ha de resultar preocupant  sentir expressions com les del principi de l’article.
         En la societat en què vivim,  marcada per la immediatesa i la perfecció,  existeix cert interès que els nens parlin el més clar possible ja des de petits. Sovint aquesta inquietud sorgeix a partir del moment que el nen s’escolaritza  per comparació amb altres nens i nenes que segueixen un ritme més ràpid en l’adquisició dels sons. A vegades, però, són els nens mateixos que, comparant-se amb altres companys o amics, se senten diferents i “pateixen”. Acostumen a ser nens madurs que, davant de la mancança que tenen, s’angoixen.  La teràpia, en aquest casos, funciona més des d’un punt de vista psicològic. En el moment que el nen se sent atès  es tranquil·litza.
         És important que  recordeu que,  sense que existeixi cap  impediment físic, emocional o psíquic,  cada nen necessita el seu temps i segueix el seu ritme d’evolució. No cal pressionar. Ni mestres ni pares ens hem de preocupar ni transmetre aquesta preocupació al nen abans d’hora. En més d’una ocasió, davant d’una demanda dels pares i valorant totes les variables pertinents, es recomana esperar i, sovint, la demanda no retorna.
         El fonema /r/ es produeix per  vibració de la llengua, amb certa intensitat, en contacte amb la part anterior del paladar o paladar dur. Per evolució natural, primer apareix el so simple o r fluixa (pare, cara). Hi ha casos en què el procés és a la inversa: per un excés d’intensitat, resulta més difícil produir el fonema simple; però són els menys.
Segons el punt d’articulació en què s’articuli la r defectuosa, el rotacime es classifica en: 

  • Labial:  la vibració es duu a terme en els llavis o amb el llavi inferior i les incisives superiors.
  • Interdental : la llengua se situa entre les dents i vibra en contacte amb les incisives superiors.
  • Bucal: l’aire es desvia laterament, entre la llengua i les galtes. És la coneguda substitució per la /l/.
  • Velar: les vibracions es produeixen en el moment que la llengua vibra en contacte amb el paladar tou.
  • Uvular: varietat de l’anterior. La vibració s’origina en la campaneta. El so que en resulta és el de la /r/ francesa.

En tot tractament de dislàlies existeixen uns previs que s’han de tenir en compte.
          Parlem gràcies que tenim  eines per fer-ho (llengua, llavis, paladar, fre lingual, músculs de la cara…), que obeeixen a certes ordres del cervell. Però  necessitem que aquestes eines estiguin en bon estat. Això significa que han de disposar del to i l’agilitat adients per poder fer la seva feina. Des d’edats molt primerenques, l’home prepara tot aquest mecanisme. Xumar, balbucejar, plorar, riure … formen part d’uns previs  per a la seva posterior finalitat: menjar, parlar… I els pares podem contribuir que el procés sigui més exitós potenciant alguns hàbits i eliminant-ne d’altres (recordeu l’article de les dislàlies).
         La durada del tractament  varia segons els casos  però generalment necessita un cert temps. Sovint depèn del punt  del qual partim (és molt més difícil corregir una /r/ uvular que no pas una interdental, ja que els punts d’articulació són, ja d’entrada, molt distants).
         Podem dividir la teràpies en dues fases, si bé  no són independents l’una de l’altra. D’una banda, s’estableix una sèrie d’exercics tant interns com externs enfocats a potenciar el to i l’agilitat de la llengua, ja que cal força i rapidesa per al so que volem. De l’altra, es fa prendre consciència al nen del punt d’articulació corresponent al fonema.  És molt útil treballar-ho davant del mirall, també a casa, a fi que aquest aspecte s’integri millor i més ràpid. La taula d’exercicis  pot ser molt extensa i pot variar d’un professional a l’altre, però tots tenen  el mateix objectiu.          

         Generalment, el punt de partença són fonemes propers  al que busquem per poder arribar-hi més fàcilment. Cal dir-vos que la teràpia no tan sols la imparteix  el/la logopeda sinó que és primordial la col·laboració des de casa.
         Els logopedes assentem les bases i vosaltres ens ajudeu a aconseguir l’objectiu més diligentment. Gràcies per la vostra atenció i col·laboració.

 Anna Bruns
Lourdes Díez
Maribel Gutiérrez
Montse Sala

Les logopedes de l’Ametlla del Vallès

                                                                                                                                                                                     

Article escrit el maig de 2010

Read Full Post »

LA DISLÀLIA

          La dislàlia és el trastorn de l’articulació del llenguatge més habitual, el més conegut i el més fàcil d’identificar. Consisteix en la dificultat per produir alguns sons, i acostuma a  presentar-se entre els tres i els sis anys. Normalment la dislàlia es produeix per una incorrecta funció dels òrgans perifèrics de la parla (llengua i llavis), sense que n’hi hagi lesions o malformacions.

          Quan els nens comencen a parlar, entre els 8 i els 18 mesos, ho fan amb força errors, ja que tenen una tendència a simplificar la parla perquè els sigui més senzilla. Més endavant, quan el nen va adquirint més habilitats en l’articulació, la seva pronúncia cada cop serà més fluida. Quan aquest procés no es duu a terme amb normalitat, comencem a parlar de dislàlia.

          Quan l’infant presenta aquest trastorn, normalment el que fa amb els sons que no pot  produir són omissions ( no produeix el so dins la paraula), substitucions (canvia el so que no pot produir per un altre) i distorsions ( fa un so diferent del que no pot produir).

          La dislàlia la podem classificar en tres grans blocs: les dislàlies orgàniques, que són les que presenten alguna malformació o anomalia en el òrgans que intervenen en la parla; les audiògenes, que serien les provocades per problemes auditius, i les funcionals, les més habituals i són provocades per un mal funcionament dels òrgans articulatoris.

         Les dislàlies més freqüents són: el rotacisme, que té a veure amb la dificultat de  pronunciar el fonema /r/, i es produeix així la substitució d’aquest so per un altre com /l/, /d/,etc. o bé afegir un altre so davant d’aquest, com per exemple la /d/ davant el so /r/; el sigmatisme o distorsió del fonema /s/, i el kappacisme , dificultat per produir el fonema /k/, el qual sol ser substituït per la /t/.

         Entre les causes més freqüents de la dislàlia trobem: poca habilitat motriu dels òrgans  articulatoris, dificultats amb la discriminació auditiva, com també són importants els factors ambientals, entre els quals destaquem una educació i unes circumstàncies socials poc favorables, i a vegades un model d’imitació incorrecte.

         Dins el tractament d’una dislàlia és necessari millorar la dinàmica respiratòria, exercitar la motricitat dels òrgans perifèrics de la parla ( llengua i llavis), treballar la discriminación auditiva i aprendre a articular correctament els fonemes.

         És molt important la intervenció precoç, perquè és necessari tot un procés per aconseguir corregir la dislàlia, i també perquè a vegades, quan un nen pronuncia malament un fonema, és objecte de burles per part dels seus companys i això el pot afectar de forma emocional o afectiva, desembocant en problemes d’inseguretat i timidesa.

          Per superar les dificultats en la producció dels fonemes, EL NEN HA DE FER UN GRAN ESFORÇ, i és per això que ÉS MOLT IMPORTANT QUE ELS PARES L’AJUDIN i estiguin al seu costat.

Anna Bruns

Lourdes Díez

Maribel Gutiérrez

 

Article extret del diari de l’Ametlla del Vallès, núm. 55 (agost 2008)

Read Full Post »

PAUTES A SEGUIR AMB UN NEN AMB FALTA DE FLUÏDESA EN LA PARLA

 

Tal com vàrem apuntar en l’article anterior, és molt important que davant d’un nen que presenta problemes de fluïdesa en la seva parla no ens angoixem i tractem de donar-li el màxim de confiança. Avui us volem donar unes recomanacions de conducta, per facilitar el tracte amb aquests nens.

– Acceptar la forma de parlar del nen. Cada persona és única i té el seu ritme d’aprenentatge.

– No sentir-se culpable.

– No considerar la falta de fluïdesa com una cosa negativa.

Ja vàrem explicar en l’article anterior que molts nens entre 2 i 5 anys presenten períodes de quequeig que desapareixen amb el creixement.

– És important que el nen no ens vegi preocupats per la seva falta de fluïdesa. La nostra tranquil·litat el tranquil·litza a ell.

– Pensar sempre que el nen s’esforça per controlar la seva parla.

– Esperar que el nen acabi el seu discurs i no acabar-li nosaltres les paraules encara que sapiguem el que ens vol dir. És a dir, no ens hem d’impacientar.

– Parlar-li a poc a poc, amb frases senzilles i vocabulari accessible a la seva edat. Fer pauses entre frases. Ser un model per a ell.

– Demostrar-li que ens ho passem molt bé parlant amb ell. Intentar tenir cada dia una estona per parlar amb ell en una situació relaxada i sense interrupcions.

– No fer massa preguntes directes que impliquin respostes llargues.

– No donar-li consells com ara: agafa aire, dóna’t temps, no et posis nerviós…

– No obligar-lo a parlar en situacions que li produeixin tensió.

De totes maneres, si ell vol parlar en situacions d’aquestes, cal deixar-lo.

– Tranquil·litzar-lo si està angoixat per la falta de fluïdesa, fent-li veure que moltes persones tenen problemes per expressar-se.

– Intentar que tingui una bona autoestima i confiança en si mateix, potenciant-li allò que fa bé.

– Ser molt pacient quan ell parla, donant-li temps per dir la idea que ens vol comunicar,

– Normalment tenen més problemes en parlar per telèfon. No forçar-los a fer-ho.

– Mantenir contacte visual amb el nen, mirar als ulls dóna confiança i estableix un bon contacte entre les persones.

– Intentar transmetre-li que el que realment importa és el que diu i no com ho diu.

           Tots aquests consells només són orientatius. Sempre és recomanable l’opinió d’un expert. Ell ens podrà dir si realment el problema es evolutiu o no. Hem de saber que una disfèmia com abans es tracti més bo serà el pronòstic i menys temps durarà la teràpia. L’opinió d’un expert a més donarà als pares la tranquil·litat i el suport necessari.

 

Anna Bruns

Lourdes Díaz

Maribel Gutiérrez

Montse Sala

 

Article extret del diari de l’Ametlla del Vallès, núm. 64 (maig 2009)

 

Read Full Post »

Older Posts »