Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Primera infància’ Category

Observem últimament en el món educador una confusió important entre el que és una criança respectuosa i un deixar fer, que porten a l’absència d’un espai segur de l’infant per una falta apropiada de límits.

Les consequències poden ser devastadores, per això volem compartir un article fàcil i interessant de la psicòloga Olga Armengol Vázquez del Centre CAPSIS, centre d’atenció psicològica i psiquiàtrica de Vilanova

ens ajudi a ressituar-nos de nou en el nostre paper educador:  https://www.capsisvilanova.cat/articles/limits/

 

PER QUÈ HEM DE POSAR LÍMITS ALS INFANTS? NO SERIEN MÉS FELIÇOS PODENT FER TOT EL QUE VULGUIN? NO VIURIEM MÉS TRANQUILS SENSE HAVER DE POSAR NORMES I LÍMITS?

Un infant sense límits, o amb uns límits confosos, tindrà greus dificultats en el futur. Problemes d’autoestima, d’autorregulació, de control emocional, de relació amb els altres… Uns límits massa severs tampoc beneficien en l’educació: generen adults insegurs, rígids, amb baixa autoestima i poca capacitat per prendre decisions. Com es pot fer doncs? En aquest article us resumeixo les pautes que s’estan donant avui en dia per poder posar uns límits respectuosos amb l’infant, enfocats a l’educació i la millora del seu benestar emocional.

 

La tasca de posar límits als més petits és dels adults, pares, avis, mestres, cangurs… Uns límits que han d’ajudar a aprendre a auto-regular-se i a afontar les limitacions que s’aniran trobant de forma natural quan creixin i es vagin fent grans. Però la tasca d’aprendre a posar límits és també part d’un procés d’aprenentatge. Quan volem posar límits anem oscil·lant entre la permissivitat i l’autoritarisme, ser massa sobreprotector/a o ser un dictador/a. Un llistat sense fi de situacions que ens fan estar decidint constantment: les hores davant de la tele, la quantitat de llaminadures, el desig de dormir al llit dels pares, comprar allò que vol l’infant o no, etc. Un adult que no aconsegueix posar un límit amb fermesa, i alhora certa flexibilitat, s’enfrontarà amb un nen insatisfet, les demandes del qual aniran en augment.

 

Els desitjos sempre satisfets impliquen la mort del desig (F. Dolto)

 

Un límit…

Marca un continent i delimita l’espai pel qual el nen pot moure’s amb seguretat.

Ofereix un ambient segur i confiable; on podrà jugar, explorar i aprendre.

Estableix un marc de contenció, funciona com a guia, dóna ordre al seu món i genera seguretat.

Possibilita l’elecció i permet una millor percepció de la realitat, en reconèixer l’incorrecte del correcte.

Permet al nen l’oportunitat de pensar, de prendre la iniciativa i buscar solucions.

Protegeix al nen de les seves pròpies dificultats per controlar els seus impulsos, i ajuda a evitar situacions que posin en risc la seva seguretat física i la dels altres.

Incrementa el respecte per ell/a mateix/a i pels altres.

Afavoreix el desenvolupament de la identitat i fomenta l’autonomia.

Els nens i nenes, des de petits, aprenen normes i valors tractant de assemblar-se als adults amb els qui interactuen. La primera forma d’aprenentatge és per identificació. S’identifiquen amb l’adult i l’imiten. Es tracta mes que de prohibir, d’oferir bons models identificatius.  Així com els pares i mares defineixen les normes i pautes dins de l’àmbit familiar, introdueixen als nens i nenes en el marc de la societat, possibilitant una millor convivència. La tasca de posar límits implica un complex i continu procés d’aprenentatge.

 

Les 10 “pautes” per posar límits

  1. Objectivitat. És freqüent escoltar en nosaltres mateixos i en altres pares expressions com ‘Porta’t bé’, ‘sigues bo’, o ‘no facis això’. Els nostres fills ens entendran millor si marquem les nostres normes d’una forma més concreta. Un límit ben especificat amb frases curtes i ordres precises sol ser clar per a un nen. ‘Parla baixet en una biblioteca’; ‘agafa la meva mà per creuar el carrer’ són alguns exemples de formes que poden augmentar substancialment la relació de complicitat amb el teu fill.
  2. Opcions. En molts casos, podem donar als nostres fills una oportunitat limitada per decidir com complir les nostres ordres. La llibertat d’oportunitat fa que un nen senti una sensació de poder i control, reduint les resistències. Per exemple: ‘És l’hora del bany. Et vols dutxar o prefereixes banyar-te?’. ‘És l’hora de vestir-se. Vols triar un vestit o ho faig jo?’ Aquesta és una forma més fàcil i ràpida de donar dues opcions a un nen perquè faci exactament el que volem. Alhora també l’estem ajudant a ser més autònom en les seves decisions, i a sentir que ell/a també pot decidir.
  3. Fermesa. En qüestions realment importants, quan existeix una resistència a l’obediència, nosaltres necessitem aplicar el límit amb fermesa. Per exemple: ‘Vés a la teva habitació ara’ o ‘Para!, les joguines no són per tirar’ són una mostra d’això. Els límits ferms s’apliquen millor amb un to de veu segur, sense crits, i un gest seriós en el rostre. Els límits més suaus suposen que el nen té una opció d’obeir o no. Exemples de lleugers límits: ‘Per què no et portes les joguines fora d’aquí?’; ‘Que faràs els deures?’; ‘Vine a casa ara, val?”. La fermesa amb la que marquem límits també servirà de model als nostres fills per ser ells mateixos ferms quan els calgui: per aturar situacions abusives, per fer-se valer… Per tant és important evitar la violència verbal (crits o menyspreus) i física (empentes o sotrecs).
  4. Accentua el positiu. Els nens són més receptius en fer el que se’ls ordena quan reben reforços positius (“premiar” el bon comportament enlloc de “castigar” el mal comportament). Algunes repressions directes com el ‘no’, diuen a un nen que és inacceptable la seva actuació, però no explica quin comportament és l’apropiat. En general, és millor dir a un nen el que ha de fer (“ara hem de parlar molt fluixet”) abans de dir el que no ha de fer (“sobretot no cridis”). Es tracta de canviar el “NO…” pel “FES…”
  5. Allunya’t del conflicte. Quan diem ‘vull que et vagis al llit ara mateix’, estem creant una lluita de poder personal amb els nostres fills. Una bona estratègia és fer constar la regla d’una forma impersonal. Per exemple: ‘Són les 8, hora de ficar-s e al llit’ i li ensenyes el rellotge. En aquest cas el nen pot disgustar-se amb el rellotge, però no amb el pare.
  6. Explica el perquè. Quan un nen entén el motiu d’una regla com una forma de prevenir situacions perilloses per a si mateix i per a uns altres, se sentirà més animat a obeir-la. D’aquesta manera, el millor quan s’aplica un límit, és explicar al nen perquè ha d’obeir. Entenent la raó, els nens poden desenvolupar empatia i valors interns de conducta o comportament, i crear la seva pròpia consciència. Abans de donar una llarga explicació que pot distreure als nens, manifesta la raó en poques paraules. Per exemple: ‘No mosseguis a les persones. Això els farà mal’.
  7. Suggereix una alternativa. Sempre que apliquis un límit al comportament d’un nen, intenta indicar una alternativa acceptable. Sonarà menys negatiu i el teu fill se sentirà compensat. D’aquesta manera, pots dir: ‘aquest és el meu pintallavis i no és per jugar. Aquí tens un llapis i paper per pintar’. En oferir-li alternatives, li estàs ensenyant que els seus sentiments i desitjos són acceptables, però ha de canviar una mica la forma.
  8. Fermesa en el compliment. Una regla puntual és essencial per a una efectiva posada en pràctica del límit. Una rutina flexible (ficar-se al llit a les 8 una nit, a quarts de 10 la propera, i a les 9 una altra nit) convida a una resistència vers la norma i es torna impossible de complir. Les rutines i regles importants en la família haurien de ser efectives dia rere dia, encara que estiguis cansat o indisposat. Si dónes al teu fill l’oportunitat de donar tombs a les seves regles, ell segurament intentarà resistir’s-hi.
  9. Desaprova la conducta, no al nen. Deixa clar als teus fills que la teva desaprovació està relacionada amb el seu comportament i no va directament cap a ells. No mostris rebuig cap als nens. Abans de dir ‘ets dolent’, hauríem de dir ‘això està mal fet’ (desaprovació de la conducta).
  10. Controla les emocions. Els investigadors assenyalen que quan els pares estan molt enfadats, castiguen més seriosament, i són més propensos a ser verbalment i/o físicament abusius amb els seus nens. Hi ha èpoques en què necessitem portar amb més calma la situació i comptar fins a deu abans de reaccionar. Davant d’un mal comportament, el millor és poder prendre’s un moment de calma, i després preguntar amb tranquil·litat, ‘que ha succeït aquí?’.

 

Olga Armengol Vázquez

Psicòloga d’infància i adolescència Col. 13744

CAPSIS Vilanova

Els Límits

Anuncis

Read Full Post »

Desprès d’un temps de silenci volem compartir  una joia formativa que acabem de descobrir i que pot ajudar les famílies no només a estimular el llenguatge del seu infant sinó també a vincular-se millor amb ell.

Abans de les primeres paraules és una Web de divulgació científica sobre la comunicació infantil al llarg del primer any de vida, elaborada per la Universitat Pompeu Fabra i la Universitat de Barcelona.

Hi trobareu articlesentrevistes amb experts, preguntes freqüents, i petites càpsules de vídeos (d’uns dos minuts) on podreu observar com es desenvolupen els precursos del llenguatge: les capacitats comunicatives de l’infant des del punt de vista de la producció, de la percepció i de la interacció; però també ens mostren tant a través dels tipus d’interacció que es dona en les imatges  com les explicacions que les acompanyen de quina manera podem afavorir el desenvolupament del llenguatge dels infants durant les primeres interaccions comunicatives.

Aquí teniu la presentació de la web, val la pena que l’exploreu mica de en mica i no deixar-vos res.

 

 

Read Full Post »

Aquest interessant document ha estat elaborat per  Dolors Arqué, bibliotecària, escriptora i contacontes professional i el podeu trobar a la web de la Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Girona:

http://www.bibgirona.net/salt/blogs/jornades/pon_contes_2.pdf

 

10 IDEES ÚTILS PER LA LECTURA

 1. Llegeix un conte al teu fill cada dia. Millor moment: al llit, al vespre, abans de dormir.

2. No interrompis mai la lectura d’una història un cop començada. Per estructurar-la, el nen necessita un principi, un desenvolupament i un final.

3. No tinguis por de llegir-li un conte, de por si acaba bé. El teu fill projectarà la seva pròpia agressivitat i les seves angoixes sobre els personatges, i es trobarà més bé.

4.  No creguis que els contes d’animals són intranscendents. Poden servir de mirall perquè el nen hi vegi reflectides les seves vivències, sense traumes.

5.  Si viviu una situació familiar difícil, no dubtis a contar-li, si hi està d’acord, una història que tracti el problema amb delicadesa. Li permetrà comprendre la situació a la seva manera.

6. No l’atabalis amb un munt d’històries “amb problema”. El teu fill necessita també evadir-se de la realitat, somiar, deixar volar la imaginació.

7. Transmet-li entusiasme quan llegeixis: tindràs assegurada l’atenció del teu fill si dónes teatralitat a la narració, fent gestos, canviant el tode veu…

8. No li facis sistemàticament preguntes per veure si ha comprès bé tot el conte. Mirant d’analitzar-ho tot, desapareixerà la màgia.

9. Si el nen vol parlar amb tu desprès d’escoltar un conte, fes-li cas. Un llibre és sovint, un peu per al diàleg.

10. Per a ell i per a tu, la lectura ha de ser un plaer compartit.

 

 

Read Full Post »

 

Una preciositat de document de Marta Roig,  narradora, bibliotecària i Coordinadora del projecte  Nascuts per llegir  amb les boniques il·lustracions de  Elena Odriozola i Gina Portillo que ens aporta pistes de com, de ben petits, podem convertir els infants en lectors.

    M.Roig

 

Read Full Post »

Us deixem una síntesi dels continguts treballats als tallers Aula família 0-6, realitzat s a l’escola Bressol, els passats 17 i 21 de febrer,  gràcies a la Diputació de Barcelona i que amablement ens ha preparat la seva ponent, Maria Martínez.

Moltes gràcies Maria, n’hem aprés molt!

aula família 0-6 2 aula família 0-6 1

Read Full Post »

Gràcies a la Mònica!, que ens ha fet arribar el document  “¿Mucho, poquito o nada? Guía sobre pautas de crianza Unicef para niños de 0 a 5 años de edad“.

Una guia molt i molt recomanable per a tots aquells pares i mares que s’inicien en aquesta gran aventura de ser pares.  No té desperdici  i us animem a llegir-la mica en mica, de dalt a baix, de dreta a esquerra, en diagonal…

mucho poquito i nada

Read Full Post »

Per un infant, anar a l’escola suposa un canvi molt important: surt d’un lloc segur conegut i protegit, on es relaciona amb les persones que ha establert el primers vincles, i a les quals està aferrat, per entrar en una situació completament desconeguda.

 

LA SEPARACIÓ

Aquesta relació d’aferrament de l’ infant amb el seu cuidador primari, és molt important en el desenvolupament de l’ infant i és la que posarà els fonaments per a totes les relacions que el nen desenvoluparà a través de la seva vida. Aquesta relació produeix seguretat, tranquil•litat, calma, consol i plaer però l’amenaça de la pèrdua de la persona evoca un intensa ansietat.

Per tan, aquest inici escolar del petit, suposarà sempre una situació de separació i com a tal sempre serà més o menys dolorosa. Pensar que pot perdre a la figura a la que està aferrat, al sentir-se abandonat a l’escola, suposa sofriment i angoixa per ambdues parts. “El patiment no sols està en els nens, fins en els casos en què tot marxa bé, als pares els costa separar-se del seu fill i els suposa un considerable esforç emocional” *(1). Per una banda ens agradaria que els nostres fills no visquessin situacions d´ angoixa, cosa que en realitat no podrem evitar, ja que forma part de la vida i del creixement del petit. D’altra banda també els pares necessiten un temps de coneixença per poder confiar en les persones i la institució que es farà càrrec del seu infant; si això no es pot donar afectarà de manera notable en aquest procés d’adaptació.

L’ADAPTACIÓ

A la vegada l’ infant també es troba en un ambient diferent que ha de descobrir, uns costums a les que s’haurà d’adaptar. Es trobarà també dins d’un nou espai en el que es sentirà desorientat i perdut. També ha de fer una nova reestructuració temporal, ja que perdrà la noció de la rutina diària a la que estava acostumat.
Per tan es troba en un espai, un ambient, una temporalitat i unes persones noves que encara no estan investits de sentit ni afectivitat.

També per les educadores és un període d’adaptació per conèixer cada família, cada infant i les seves peculiaritats.

 

RESPOSTES HABITUALS DELS INFANTS

Els comportaments més freqüents a l’escola són: inseguretat i por, plor, descontrol d’esfínters, vòmits, trastorns en l’alimentació, son, agressivitat, especial aferrament als objectes personals (motxilla, jersei…), etc… Però les conductes poden ser molt diverses: des de l’alegria desbordant, agitació, activitat desenfrenada davant una situació nova… a fortes actituds de rebuig o de “càstig” (ignorància) quan se’l va a recollir; també és fàcil trobar nens que passats uns dies d’aparent tranquil•litat (una setmana, un mes…) reaccionin amb plor i rebutgi la llar quan pren consciència de la nova situació.

En el marc familiar també succeeixen regressions i alteracions en el comportament com: regressió en el control d’esfínters, malsons nocturnes, trastorns de gana, irritabilitat, etc.

Aquestes alteracions del comportament normal dels petits no desapareixeran fins que siguin establerts els suficients llaços afectius amb les persones que es relaciona, i fins que no tingui un coneixement suficient del nou entorn físic i social.

És el mateix nen qui ha de superar des del seu interior aquests canvis, el que ha d’anar conquistant, autoafirmant-se, sortint a poc a poc del seu egocentrisme, independitzant-se per construir el seu món intern i avaluar, contrapesar aquesta separació, acceptant-la interiorment. Valorar i acceptar les seves pròpies possibilitats, sense protecció i atenció continuada de la seva família.

 

PREVENCIÓ, QUÈ PODEM FER?

La separació en una edat molt primerenca, si no es fa bé, pot ser problemàtica encara que, aparentment, sembli que no passi res. Ho hem de tenir en compte i només així podrem ajudar l’ infant a suportar el dolor i a superar-lo sense que hagi de recórrer a “solucions” dràstiques i perjudicials per a ell (com construir una cuirassa de fredor o d’indiferència que els dificulti establir vincles). *(2)

Es responsabilitat de pares i educadores d’organitzar un període adequat d’ adaptació per a que aquests primers temps d’escola s’assumeixin per l’ infant sense traumes i evitin que el canvi en la vida de l’ infant sigui massa sobtat.

Què podem fer, doncs?

  • Anar anticipant als infants la seva incorporació a l’escola: que coneguin i tinguin contacte prèviament amb l’edifici…, l’educadora, familiaritzant-los amb els noms dels altres nens/es i del personal del Centre, …
     
  • Preveure dins de les possibilitats laborals, de disposar d’uns dies per acompanyar l’ infant amb la presència dins de l’aula del seu referent familiar, per conjuntament facilitar-li el descobriment i confiança dels nous espais, dels temps, de la mestra i els nous companys.
     
  • Fer-ho molt gradualment, començant per assistir una estoneta a la llar d’infants en companyia de la mare. El temps d’estada es pot anar augmentant a poc a poc i, a mesura que la criatura conegui i agafi confiança en la persona que se n’haurà de fer càrrec, la mare el podrà començar a deixar sol de tant en tant, fins que hi hagi garanties que el fill ho pot elaborar”.*(2)
     
  • Ser respectuosos amb la seva incorporació progressiva, sense forçar situacions. “S’ha de respectar el temps de l’ infant, ja que no totes les criatures necessiten el mateix procés d’adaptació. Cal observar atentament les seves reaccions, tant a la llar d’infants com a casa. Qualsevol canvi anòmal, agut i continuat, en la seva manera de comportar-se (en el dormir, en el menjar, en el seu humor, etc.) pot ser indicador de mala adaptació al canvi i de sofriment intens. Si això passés, el procés d’adaptació hauria de ser més llarg” *(2)
     
  • Comunicació continuada amb les educadores: facilitar a l’educadora la coneixença de les particularitats de l’ infant, en especial de les rutines a les que està acostumat: com és dorm, què li agrada, com reacciona, com es calma…
     
  • Encara que creiem que no ens entenen explicar als fills com anirà el dia: qui el portarà a escola, si es quedarà a dinar, qui el recollirà? (importantíssim). L’ infant necessita organització, ”rutines”, això l’ajuda i li dona seguretat.
     
  • En aquestes edats tenen molts pocs recursos, per això els hem d’ajudar a posar paraules a allò que els passa: ”estic trist, enfadat, espantat, enrabiat…”.
     
  • Que portin a l’escola un objecte de casa important per a ells que els doni seguretat i pugui simbolitzar aquesta figura d’aferrament que en molts moments necessitaran imaginar per calmar-se, per adormir-se.. (nina, llençolet, coixí, mocador de la mare…)
     
  • No enganyar-los, perquè genera desconfiança, inseguretat i es desorienten. Acomiadar-se cada dia i recordar-los que més tard els vindran a buscar.
     
  • Una vegada decidit, no allargar els comiats.
     
  • Ser puntuals a les recollides.
     
  • Que visquem la incorporació del nen/a a l’escola amb la major normalitat.
     
  • Procurar que no coincideixi amb altres canvis: treure bolquers, canvi de llit….

 

L’ACTITUD DELS ADULTS:

Els infants necessiten, per poder créixer físicament i psicològicament sans, uns adults forts que sense deixar-se endur pel patiment de l’ infant, aguantin i comprenguin les seves ansietats, que les tolerin i que amb amor i cura els confortin.

Els nens/es creixen psicològicament en la mesura que viuen i expressen el patiment que els provoquen els canvis al llarg de la vida i troben una actitud de comprensió en els seus pares. *(3)

Que els nostres fills/es puguin sentir que els podem ajudar a superar les dificultats, malgrat que no els les podem estalviar.

 

 

BIBLIOGRAFIA

– * (1) Rafel Maria Nicolàs Belda. Quan està preparat el bebè per anar a la guarderia?
http://familiaforum.net/

– * (2) Carme Vilaginés Ortet. Quan i com s’ha de portar el fill a l’escola bressol?
http://familiaforum.net/

– * (3) Llúcia Viloca Novellas. Com afrontar el començament de l’escola?
http://familiaforum.net/

– Monserrat Muñoz Peralvarez. El apego y el periodo de adaptación en la escuela
Infantil.
http://doces.es/uploads/articulos/el-apego-y-el-periodo-de-adaptacion-en-la-escuela-infantil.pdf

– Pilar Juárez Martínez. Apego y periodo de adaptación en educación infantil
http://www2.fe.ccoo.es/andalucia/docu/p5sd7058.pdf

Read Full Post »

Older Posts »