Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Primera infància’ Category

Aquest interessant document ha estat elaborat per  Dolors Arqué, bibliotecària, escriptora i contacontes professional i el podeu trobar a la web de la Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Girona:

http://www.bibgirona.net/salt/blogs/jornades/pon_contes_2.pdf

 

10 IDEES ÚTILS PER LA LECTURA

 1. Llegeix un conte al teu fill cada dia. Millor moment: al llit, al vespre, abans de dormir.

2. No interrompis mai la lectura d’una història un cop començada. Per estructurar-la, el nen necessita un principi, un desenvolupament i un final.

3. No tinguis por de llegir-li un conte, de por si acaba bé. El teu fill projectarà la seva pròpia agressivitat i les seves angoixes sobre els personatges, i es trobarà més bé.

4.  No creguis que els contes d’animals són intranscendents. Poden servir de mirall perquè el nen hi vegi reflectides les seves vivències, sense traumes.

5.  Si viviu una situació familiar difícil, no dubtis a contar-li, si hi està d’acord, una història que tracti el problema amb delicadesa. Li permetrà comprendre la situació a la seva manera.

6. No l’atabalis amb un munt d’històries “amb problema”. El teu fill necessita també evadir-se de la realitat, somiar, deixar volar la imaginació.

7. Transmet-li entusiasme quan llegeixis: tindràs assegurada l’atenció del teu fill si dónes teatralitat a la narració, fent gestos, canviant el tode veu…

8. No li facis sistemàticament preguntes per veure si ha comprès bé tot el conte. Mirant d’analitzar-ho tot, desapareixerà la màgia.

9. Si el nen vol parlar amb tu desprès d’escoltar un conte, fes-li cas. Un llibre és sovint, un peu per al diàleg.

10. Per a ell i per a tu, la lectura ha de ser un plaer compartit.

 

 

Anuncis

Read Full Post »

 

Una preciositat de document de Marta Roig,  narradora, bibliotecària i Coordinadora del projecte  Nascuts per llegir  amb les boniques il·lustracions de  Elena Odriozola i Gina Portillo que ens aporta pistes de com, de ben petits, podem convertir els infants en lectors.

    M.Roig

 

Read Full Post »

Us deixem una síntesi dels continguts treballats als tallers Aula família 0-6, realitzat s a l’escola Bressol, els passats 17 i 21 de febrer,  gràcies a la Diputació de Barcelona i que amablement ens ha preparat la seva ponent, Maria Martínez.

Moltes gràcies Maria, n’hem aprés molt!

aula família 0-6 2 aula família 0-6 1

Read Full Post »

Gràcies a la Mònica!, que ens ha fet arribar el document  “¿Mucho, poquito o nada? Guía sobre pautas de crianza Unicef para niños de 0 a 5 años de edad“.

Una guia molt i molt recomanable per a tots aquells pares i mares que s’inicien en aquesta gran aventura de ser pares.  No té desperdici  i us animem a llegir-la mica en mica, de dalt a baix, de dreta a esquerra, en diagonal…

mucho poquito i nada

Read Full Post »

Per un infant, anar a l’escola suposa un canvi molt important: surt d’un lloc segur conegut i protegit, on es relaciona amb les persones que ha establert el primers vincles, i a les quals està aferrat, per entrar en una situació completament desconeguda.

 

LA SEPARACIÓ

Aquesta relació d’aferrament de l’ infant amb el seu cuidador primari, és molt important en el desenvolupament de l’ infant i és la que posarà els fonaments per a totes les relacions que el nen desenvoluparà a través de la seva vida. Aquesta relació produeix seguretat, tranquil•litat, calma, consol i plaer però l’amenaça de la pèrdua de la persona evoca un intensa ansietat.

Per tan, aquest inici escolar del petit, suposarà sempre una situació de separació i com a tal sempre serà més o menys dolorosa. Pensar que pot perdre a la figura a la que està aferrat, al sentir-se abandonat a l’escola, suposa sofriment i angoixa per ambdues parts. “El patiment no sols està en els nens, fins en els casos en què tot marxa bé, als pares els costa separar-se del seu fill i els suposa un considerable esforç emocional” *(1). Per una banda ens agradaria que els nostres fills no visquessin situacions d´ angoixa, cosa que en realitat no podrem evitar, ja que forma part de la vida i del creixement del petit. D’altra banda també els pares necessiten un temps de coneixença per poder confiar en les persones i la institució que es farà càrrec del seu infant; si això no es pot donar afectarà de manera notable en aquest procés d’adaptació.

L’ADAPTACIÓ

A la vegada l’ infant també es troba en un ambient diferent que ha de descobrir, uns costums a les que s’haurà d’adaptar. Es trobarà també dins d’un nou espai en el que es sentirà desorientat i perdut. També ha de fer una nova reestructuració temporal, ja que perdrà la noció de la rutina diària a la que estava acostumat.
Per tan es troba en un espai, un ambient, una temporalitat i unes persones noves que encara no estan investits de sentit ni afectivitat.

També per les educadores és un període d’adaptació per conèixer cada família, cada infant i les seves peculiaritats.

 

RESPOSTES HABITUALS DELS INFANTS

Els comportaments més freqüents a l’escola són: inseguretat i por, plor, descontrol d’esfínters, vòmits, trastorns en l’alimentació, son, agressivitat, especial aferrament als objectes personals (motxilla, jersei…), etc… Però les conductes poden ser molt diverses: des de l’alegria desbordant, agitació, activitat desenfrenada davant una situació nova… a fortes actituds de rebuig o de “càstig” (ignorància) quan se’l va a recollir; també és fàcil trobar nens que passats uns dies d’aparent tranquil•litat (una setmana, un mes…) reaccionin amb plor i rebutgi la llar quan pren consciència de la nova situació.

En el marc familiar també succeeixen regressions i alteracions en el comportament com: regressió en el control d’esfínters, malsons nocturnes, trastorns de gana, irritabilitat, etc.

Aquestes alteracions del comportament normal dels petits no desapareixeran fins que siguin establerts els suficients llaços afectius amb les persones que es relaciona, i fins que no tingui un coneixement suficient del nou entorn físic i social.

És el mateix nen qui ha de superar des del seu interior aquests canvis, el que ha d’anar conquistant, autoafirmant-se, sortint a poc a poc del seu egocentrisme, independitzant-se per construir el seu món intern i avaluar, contrapesar aquesta separació, acceptant-la interiorment. Valorar i acceptar les seves pròpies possibilitats, sense protecció i atenció continuada de la seva família.

 

PREVENCIÓ, QUÈ PODEM FER?

La separació en una edat molt primerenca, si no es fa bé, pot ser problemàtica encara que, aparentment, sembli que no passi res. Ho hem de tenir en compte i només així podrem ajudar l’ infant a suportar el dolor i a superar-lo sense que hagi de recórrer a “solucions” dràstiques i perjudicials per a ell (com construir una cuirassa de fredor o d’indiferència que els dificulti establir vincles). *(2)

Es responsabilitat de pares i educadores d’organitzar un període adequat d’ adaptació per a que aquests primers temps d’escola s’assumeixin per l’ infant sense traumes i evitin que el canvi en la vida de l’ infant sigui massa sobtat.

Què podem fer, doncs?

  • Anar anticipant als infants la seva incorporació a l’escola: que coneguin i tinguin contacte prèviament amb l’edifici…, l’educadora, familiaritzant-los amb els noms dels altres nens/es i del personal del Centre, …
     
  • Preveure dins de les possibilitats laborals, de disposar d’uns dies per acompanyar l’ infant amb la presència dins de l’aula del seu referent familiar, per conjuntament facilitar-li el descobriment i confiança dels nous espais, dels temps, de la mestra i els nous companys.
     
  • Fer-ho molt gradualment, començant per assistir una estoneta a la llar d’infants en companyia de la mare. El temps d’estada es pot anar augmentant a poc a poc i, a mesura que la criatura conegui i agafi confiança en la persona que se n’haurà de fer càrrec, la mare el podrà començar a deixar sol de tant en tant, fins que hi hagi garanties que el fill ho pot elaborar”.*(2)
     
  • Ser respectuosos amb la seva incorporació progressiva, sense forçar situacions. “S’ha de respectar el temps de l’ infant, ja que no totes les criatures necessiten el mateix procés d’adaptació. Cal observar atentament les seves reaccions, tant a la llar d’infants com a casa. Qualsevol canvi anòmal, agut i continuat, en la seva manera de comportar-se (en el dormir, en el menjar, en el seu humor, etc.) pot ser indicador de mala adaptació al canvi i de sofriment intens. Si això passés, el procés d’adaptació hauria de ser més llarg” *(2)
     
  • Comunicació continuada amb les educadores: facilitar a l’educadora la coneixença de les particularitats de l’ infant, en especial de les rutines a les que està acostumat: com és dorm, què li agrada, com reacciona, com es calma…
     
  • Encara que creiem que no ens entenen explicar als fills com anirà el dia: qui el portarà a escola, si es quedarà a dinar, qui el recollirà? (importantíssim). L’ infant necessita organització, ”rutines”, això l’ajuda i li dona seguretat.
     
  • En aquestes edats tenen molts pocs recursos, per això els hem d’ajudar a posar paraules a allò que els passa: ”estic trist, enfadat, espantat, enrabiat…”.
     
  • Que portin a l’escola un objecte de casa important per a ells que els doni seguretat i pugui simbolitzar aquesta figura d’aferrament que en molts moments necessitaran imaginar per calmar-se, per adormir-se.. (nina, llençolet, coixí, mocador de la mare…)
     
  • No enganyar-los, perquè genera desconfiança, inseguretat i es desorienten. Acomiadar-se cada dia i recordar-los que més tard els vindran a buscar.
     
  • Una vegada decidit, no allargar els comiats.
     
  • Ser puntuals a les recollides.
     
  • Que visquem la incorporació del nen/a a l’escola amb la major normalitat.
     
  • Procurar que no coincideixi amb altres canvis: treure bolquers, canvi de llit….

 

L’ACTITUD DELS ADULTS:

Els infants necessiten, per poder créixer físicament i psicològicament sans, uns adults forts que sense deixar-se endur pel patiment de l’ infant, aguantin i comprenguin les seves ansietats, que les tolerin i que amb amor i cura els confortin.

Els nens/es creixen psicològicament en la mesura que viuen i expressen el patiment que els provoquen els canvis al llarg de la vida i troben una actitud de comprensió en els seus pares. *(3)

Que els nostres fills/es puguin sentir que els podem ajudar a superar les dificultats, malgrat que no els les podem estalviar.

 

 

BIBLIOGRAFIA

– * (1) Rafel Maria Nicolàs Belda. Quan està preparat el bebè per anar a la guarderia?
http://familiaforum.net/

– * (2) Carme Vilaginés Ortet. Quan i com s’ha de portar el fill a l’escola bressol?
http://familiaforum.net/

– * (3) Llúcia Viloca Novellas. Com afrontar el començament de l’escola?
http://familiaforum.net/

– Monserrat Muñoz Peralvarez. El apego y el periodo de adaptación en la escuela
Infantil.
http://doces.es/uploads/articulos/el-apego-y-el-periodo-de-adaptacion-en-la-escuela-infantil.pdf

– Pilar Juárez Martínez. Apego y periodo de adaptación en educación infantil
http://www2.fe.ccoo.es/andalucia/docu/p5sd7058.pdf

Read Full Post »

En relació aquest video hem trobat un article  molt interessant d’ Alvaro Pallamares al Bloc Psicologia Infantil, sobre el plor de l’infant, de lectura bàsica per qualsevol educador d’un infant petitó:

http://psinfantil.blogspot.com.es/2008/08/cortisol-y-crianza.html

 

“Analía Stutman explica una teoría brillante sobre el llanto y la respuesta materna. Usando las multifuncionales: “X – Y – Z” generó la mejor explicación que hasta aquí, yo haya escuchado.

“X” es el momento en que el niño empieza a llorar,“Y” es el momento de la respuesta materna y “Z” es el momento desde que el estado emocional del niño comienza a ser dañino para el desarrollo de su cerebro. Mientras menor es la edad del infante más pronta debe ser la respuesta del cuidador, con el tiempo “X” y “Z” se distancian y en este proceso la respuesta materna también debe ir acomodándose desde lo inmediato en sus primeros meses para paulatinamente aumentando el tiempo de latencia de la respuesta fomentando la tolerancia a la frustración del infante.

La idea es que Y siempre vaya antes que Z. Puede sonar muy simple pero su genialidad radica en que el termostato de las letritas lo tiene que regular el propio cuidador y no hay una tabla con los posible tiempo reales de Z e Y. La idea es: no por evitar el llanto del infante vamos a convertirlo en un consentido, ni tampoco mermar su potencial dejando que llore hasta el agotamiento. Es una ecuación en movimiento, pueden ser letras, pueden ser conceptos, pero siempre hay una proporción ideal, entre la edad del infante y el tiempo de respuesta del cuidador calmando su estrés. El arte está en acomodarse al ritmo de desarrollo del infante.

Otro mito popular que obstaculiza las buenas intenciones de los nuevos padres es “si uno toma en brazos mucho a un bebé se convierte en un niño aprehensivo”. Bueno, hoy ya es de conocimiento público que los niños aprehensivos tienen antecedentes comunes en los estilos de crianzas de sus cuidadores, pero lejos se encuentras estos antecedentes comunes de cuanto los tomaron en brazos cuando bebés. Los reales motivos se encuentran principalmente tras una palabra: “Inconsistencia”. Cuidadores que suelen cambian de estrategias de disciplina o simplemente reaccionan de maneras muy diversas frente a contextos relacionales similares. La inconsistencia del cuidador genera impredictibilidad en el infante, lo que gatilla su comportamiento aprehensivo. Muy por el contrario, bebés que son masajeados,acariciados, tomados, hablados, jugados, mirados, tocados suelen presentar un apego seguro con sus cuidadores y lograr con mayor facilidad la autonomía. Los infantes que sienten seguridad de sus cuidadores salen a explorar e investigan, son autónomos, no necesitan aferrarse al cuidador por el temor del abandono.

 

En síntesis, no deje llorando a su bebé para que se calme solo, realmente no se calman (en relación al flujo de cortisol), sólo dejan de llorar por cansancio. Y el coctel de hormonas retarda su desarrollo, por lo tanto, tome en brazos, abrace, acaricie, converse, mire, juegue, y ame a su bebé todo lo que pueda, cada minuto es una inversión a largo plazo en la salud mental de su hijo. Para que un ser humano logre regularse emocionalmente, necesita que un otro le haya enseñado.

Read Full Post »

Aquest documental ens permet coneixer millor com funciona el cervell d’un nadó. Eduard Punset entrevista a Sue Gerhardt, psicòloga, psicoterapeuta i escritora, considerada una de les més grans expertes en el camp d’ investigació sobre nadons.

Ens hem d’ocupar dels nadons ja que no aconseguim donar-los suficientment importància.

PERQUÈ   UN   INFANT  PUGUI  SER  INDEPENDENT  PRIMER  HA  DE  PODER SER  UN  NADÓ  DEPENDENT

Los bebés nacen con un cerebro inmaduro por cuestiones de espacio. De esperar más tiempo a que ese cerebro estuviera totalmente maduro la cabeza de los bebés no pasaría por el canal del parto. Es por ello que debe madurar en el exterior, creando nuevas conexiones y creciendo con las vivencias que les aportemos, y lo hace además “a la mayor velocidad de crecimiento que jamás alcanzará ¡dobla su tamaño!”.

Entre los muchos sistemas que se desarrollan desde el nacimiento hasta los dos años están “los que utilizamos para gestionar nuestra vida emocional: la respuesta al estrés, por ejemplo”. Por lo tanto, dado que el cerebro está inmaduro “lo importante es que el bebé no se estrese demasiado. Los bebés no pueden gestionar un estrés excesivo. No pueden deshacerse de su propio cortisol, dependen del adulto para eso”

El cortisol es una hormona que se segrega en situaciones de estrés. Para que una persona esté emocionalmente estable, debe tener un nivel de cortisol equilibrado. Los bebés no saben qué hacer con él, por tanto, cualquier cantidad de cortisol superior a la que deberían tener es un exceso de estrés que no saben eliminar.

El exceso de cortisol activa la amígdala del cerebro, que es el órgano encargado del control de las emociones, emitiendo una señal de alarma de que algo no va bien. Si un niño crece con una cantidad de cortisol constantemente elevada, porque le dejan llorar mucho o porque se estresa con facilidad, la amígdala se acaba acostumbrando a ese cortisol sobrante y deja de emitir la señal de alarma. Al no haber alarma el cerebro no ofrece una respuesta de gestión a ese estrés y el individuo acaba por no saber manejar esas situaciones que le generan ansiedad.

Se ha visto que personas que crecen con niveles elevados de cortisol están tan acostumbrados a ello que a menudo tienden a buscar situaciones que les genere cortisol (situaciones estresantes) para sentirse cómodos.

Por eso, Sue Gerhardt indica que “lo importante es que el bebé no se estrese demasiado”. “A los bebés les resultan estresantes cosas relativamente pequeñas. Por ejemplo, para un bebé estar lejos de su cuidador durante demasiado tiempo es muy estresante ¡porque le va en ello la supervivencia!. Un bebé no sabe si sobrevivirá o no: necesita a alguien que le cuide.”

Sue Gerhardt comenta también que “los niños que tienen unos vínculos afectivos seguros funcionan mejor en la escuela, su rendimiento es superior en todos los aspectos. El tacto está resultando muy importante para el desarrollo. Así que hay que sostener en brazos al bebé, llevarlo a los sitios, tocarlo… todo lo que genere placer, de hecho; porque las pruebas parecen demostrar que las sustancias bioquímicas relacionadas con el placer y con todo lo que genera placer realmente ayudan a que se desarrollen las funciones superiores del cerebro.”

Con respecto a la salud mental, Sue Gerhardt dice: “la investigación actual demuestra que, en los trastornos de la personalidad, concretamente, todo apunta nuevamente a la primera infancia”.

Read Full Post »

Older Posts »