ELS LÍMITS I UNA CRIANÇA RESPECTUOSA II

Aprofitem el fil engegat en el post anterior per afegir un altre article original de la web de l’Associació Catalana de Llars d’Infants:  Com posar límits als infants d’una manera respectuosa

 

“Un dels temes que més preocupacions, dificultats i preguntes us genera a les famílies en el vostre dia a dia és el tema dels límits. Quan i com hem de posar límits? Quins límits són adequats i quins no? Un límit és un càstig? En aquest article aprofundirem en aquesta temàtica posant atenció i observant els diversos aspectes que a nivell personal ens poden dificultar alhora de posar límits als infants.

 

QUÈ SÓN ELS LÍMITS?

Els límits formen part de la vida, les cèl·lules del nostre cos estan formades per una membrana que és el límit entre el dins i l’afora, la nostra pell és un límit entre el jo i l’entorn, les nostres cases tenen parets que fan de límit entre la nostra llar i la del veí… tot allò que ens envolta té límits.

Els límits cuiden i responen al benestar i a les necessitats dels infants, dels adults i de l’entorn. Donen seguretat i ajuden als nens i nenes a entendre com funciona el seu món i a relacionar-s’hi de manera sana i nutritiva. Quan els posem des de la seguretat, la tranquil·litat i la disponibilitat, són un acte d’amor.

 

QUINES DIFICULTATS ENS TROBEM ELS ADULTS A L’HORA DE POSAR LÍMITS?

Sovint posar límits ens fa sentir culpables ja que mouen l’emocionalitat dels nostres nens i nenes. Davant d’un límit que els frustra, poden reaccionar enfadant-se,  posant-se tristos… aquestes emocions, reclamen de la nostra presència, disponibilitat i capacitat d’acollir i acompanyar l’emoció de l’infant. Això, és difícil de fer, quan sovint només veiem els nostres fills i filles una estoneta al vespre després de jornades laborals maratonianes.

D’altra banda, la creença sovint és que els nens i nenes són més feliços quan estan contents, per això quan el veiem plorar o enfadar-se davant un límit creiem que els estem perjudicant. És important trencar amb aquesta creença limitant, ja que la felicitat no està relacionada exclusivament amb l’alegria, un infant serà més saludable i per tant, en conjunt més feliç, quan és capaç de transitar per les diferents emocions (alegria, tristesa, ràbia, por) que apareixen en el transcurs de la vida, sense quedar-se fixa’t en una concreta.

Alhora de posar un límit, hem d’observar més enllà del que està succeint en aquell moment concret. És a dir, a vegades l’emocionalitat (tristesa, ràbia…) que presenten els nens i nenes davant d’un límit pot no estar directament relacionada amb aquella situació concreta que com adults estem limitant, sinó amb un conjunt d’emocions acumulades i no gestionades derivades de necessitats no satisfetes (gelosia per naixement de germans, necessitat de compartir més temps amb els pares…).

Poder entendre que el comportament dels infants està relacionat amb la necessitat que tenen de rebre presència, amor i cura per part dels adults, fa que puguem llegir les actuacions dels nostres fills i filles d’una manera més profunda i puguem acollir i donar resposta a la seva necessitat autèntica.

Una altra de les dificultats que observem a l’hora de posar límits, és que sovint els pares i mares relacioneu els límits amb una educació autoritària similar a la que veu rebre qua éreu petits. En aquest sentit, és bàsic aprendre a diferenciar l’autoritat de l’autoritarisme, així com els límits dels càstigs, un límit respon a la necessitat de cuidar a l’infant i són conseqüència directa d’acte.

Moltes vegades, la dificultat en gestionar els límits amb els infants venen derivats de la dificultat que tenim com a adults en posar límits en els diferents àmbits de la nostra pròpia vida (a la feina, amb la parella, amb els amics…), si com a adults som capaços de validar els nostres propis límits, farem de mirall als nostres fills i filles, ajudant-los a integrar els seus límits sense jutjar-los.

 

COM POSAR ELS LÍMITS?

Tot i que no hi ha receptes màgiques, ni fórmules magistrals a l’hora de posar límits si que podem dir que hem de tenir en compte els següents aspectes a l’hora de posar-los:

 

Els límits han de respondre a les necessitats i moment evolutiu de l’infant.

Són conseqüència directe de l’acció del nen o nena, per tant han de ser proporcionals.

De manera clara, concreta i acotada en el temps.

Sense justificacions i sense perdre’ns en explicacions racionals que només responen a la necessitat que tenim els adults d’alleugerir el nostre propi malestar.

Amb seguretat, tranquil·litat i respecte.

Situant-nos en una posició que ens puguem mirar als ulls a la mateixa alçada.

Sense jutjar ni desvaloritzar al nen o la nena.

Sense tractes, ni entrant en rols igualitaris que generin confusió als infants.

Per acabar, dir que un cop posat el límit, és imprescindible que els adults siguem capaços d’acollir les emocions que emergeixen, acompanyant als nens i nenes a gestionar la tristesa, la ràbia, la frustració, la impotència… que puguin estar sentint.

 

Sense jutjar-los, simplement estant al seu costat, presents i disponibles, aquesta és una de les claus per transformar la relació amb els nostres fills i poder gestionar els límits des de l’amor, entenent-los com un acte que cuida.”

Read Full Post »

ELS LÍMITS I UNA CRIANÇA RESPECTUOSA

Observem últimament en el món educador una confusió important entre el que és una criança respectuosa i un deixar fer, que porten a l’absència d’un espai segur de l’infant per una falta apropiada de límits.

Les consequències poden ser devastadores, per això volem compartir un article fàcil i interessant de la psicòloga Olga Armengol Vázquez del Centre CAPSIS, centre d’atenció psicològica i psiquiàtrica de Vilanova

ens ajudi a ressituar-nos de nou en el nostre paper educador:  https://www.capsisvilanova.cat/articles/limits/

 

PER QUÈ HEM DE POSAR LÍMITS ALS INFANTS? NO SERIEN MÉS FELIÇOS PODENT FER TOT EL QUE VULGUIN? NO VIURIEM MÉS TRANQUILS SENSE HAVER DE POSAR NORMES I LÍMITS?

Un infant sense límits, o amb uns límits confosos, tindrà greus dificultats en el futur. Problemes d’autoestima, d’autorregulació, de control emocional, de relació amb els altres… Uns límits massa severs tampoc beneficien en l’educació: generen adults insegurs, rígids, amb baixa autoestima i poca capacitat per prendre decisions. Com es pot fer doncs? En aquest article us resumeixo les pautes que s’estan donant avui en dia per poder posar uns límits respectuosos amb l’infant, enfocats a l’educació i la millora del seu benestar emocional.

 

La tasca de posar límits als més petits és dels adults, pares, avis, mestres, cangurs… Uns límits que han d’ajudar a aprendre a auto-regular-se i a afontar les limitacions que s’aniran trobant de forma natural quan creixin i es vagin fent grans. Però la tasca d’aprendre a posar límits és també part d’un procés d’aprenentatge. Quan volem posar límits anem oscil·lant entre la permissivitat i l’autoritarisme, ser massa sobreprotector/a o ser un dictador/a. Un llistat sense fi de situacions que ens fan estar decidint constantment: les hores davant de la tele, la quantitat de llaminadures, el desig de dormir al llit dels pares, comprar allò que vol l’infant o no, etc. Un adult que no aconsegueix posar un límit amb fermesa, i alhora certa flexibilitat, s’enfrontarà amb un nen insatisfet, les demandes del qual aniran en augment.

 

Els desitjos sempre satisfets impliquen la mort del desig (F. Dolto)

 

Un límit…

Marca un continent i delimita l’espai pel qual el nen pot moure’s amb seguretat.

Ofereix un ambient segur i confiable; on podrà jugar, explorar i aprendre.

Estableix un marc de contenció, funciona com a guia, dóna ordre al seu món i genera seguretat.

Possibilita l’elecció i permet una millor percepció de la realitat, en reconèixer l’incorrecte del correcte.

Permet al nen l’oportunitat de pensar, de prendre la iniciativa i buscar solucions.

Protegeix al nen de les seves pròpies dificultats per controlar els seus impulsos, i ajuda a evitar situacions que posin en risc la seva seguretat física i la dels altres.

Incrementa el respecte per ell/a mateix/a i pels altres.

Afavoreix el desenvolupament de la identitat i fomenta l’autonomia.

Els nens i nenes, des de petits, aprenen normes i valors tractant de assemblar-se als adults amb els qui interactuen. La primera forma d’aprenentatge és per identificació. S’identifiquen amb l’adult i l’imiten. Es tracta mes que de prohibir, d’oferir bons models identificatius.  Així com els pares i mares defineixen les normes i pautes dins de l’àmbit familiar, introdueixen als nens i nenes en el marc de la societat, possibilitant una millor convivència. La tasca de posar límits implica un complex i continu procés d’aprenentatge.

 

Les 10 “pautes” per posar límits

1. Objectivitat. És freqüent escoltar en nosaltres mateixos i en altres pares expressions com ‘Porta’t bé’, ‘sigues bo’, o ‘no facis això’. Els nostres fills ens entendran millor si marquem les nostres normes d’una forma més concreta. Un límit ben especificat amb frases curtes i ordres precises sol ser clar per a un nen. ‘Parla baixet en una biblioteca’; ‘agafa la meva mà per creuar el carrer’ són alguns exemples de formes que poden augmentar substancialment la relació de complicitat amb el teu fill.
2. Opcions. En molts casos, podem donar als nostres fills una oportunitat limitada per decidir com complir les nostres ordres. La llibertat d’oportunitat fa que un nen senti una sensació de poder i control, reduint les resistències. Per exemple: ‘És l’hora del bany. Et vols dutxar o prefereixes banyar-te?’. ‘És l’hora de vestir-se. Vols triar un vestit o ho faig jo?’ Aquesta és una forma més fàcil i ràpida de donar dues opcions a un nen perquè faci exactament el que volem. Alhora també l’estem ajudant a ser més autònom en les seves decisions, i a sentir que ell/a també pot decidir.
3. Fermesa. En qüestions realment importants, quan existeix una resistència a l’obediència, nosaltres necessitem aplicar el límit amb fermesa. Per exemple: ‘Vés a la teva habitació ara’ o ‘Para!, les joguines no són per tirar’ són una mostra d’això. Els límits ferms s’apliquen millor amb un to de veu segur, sense crits, i un gest seriós en el rostre. Els límits més suaus suposen que el nen té una opció d’obeir o no. Exemples de lleugers límits: ‘Per què no et portes les joguines fora d’aquí?’; ‘Que faràs els deures?’; ‘Vine a casa ara, val?”. La fermesa amb la que marquem límits també servirà de model als nostres fills per ser ells mateixos ferms quan els calgui: per aturar situacions abusives, per fer-se valer… Per tant és important evitar la violència verbal (crits o menyspreus) i física (empentes o sotrecs).
4. Accentua el positiu. Els nens són més receptius en fer el que se’ls ordena quan reben reforços positius (“premiar” el bon comportament enlloc de “castigar” el mal comportament). Algunes repressions directes com el ‘no’, diuen a un nen que és inacceptable la seva actuació, però no explica quin comportament és l’apropiat. En general, és millor dir a un nen el que ha de fer (“ara hem de parlar molt fluixet”) abans de dir el que no ha de fer (“sobretot no cridis”). Es tracta de canviar el “NO…” pel “FES…”
5. Allunya’t del conflicte. Quan diem ‘vull que et vagis al llit ara mateix’, estem creant una lluita de poder personal amb els nostres fills. Una bona estratègia és fer constar la regla d’una forma impersonal. Per exemple: ‘Són les 8, hora de ficar-s e al llit’ i li ensenyes el rellotge. En aquest cas el nen pot disgustar-se amb el rellotge, però no amb el pare.
6. Explica el perquè. Quan un nen entén el motiu d’una regla com una forma de prevenir situacions perilloses per a si mateix i per a uns altres, se sentirà més animat a obeir-la. D’aquesta manera, el millor quan s’aplica un límit, és explicar al nen perquè ha d’obeir. Entenent la raó, els nens poden desenvolupar empatia i valors interns de conducta o comportament, i crear la seva pròpia consciència. Abans de donar una llarga explicació que pot distreure als nens, manifesta la raó en poques paraules. Per exemple: ‘No mosseguis a les persones. Això els farà mal’.
7. Suggereix una alternativa. Sempre que apliquis un límit al comportament d’un nen, intenta indicar una alternativa acceptable. Sonarà menys negatiu i el teu fill se sentirà compensat. D’aquesta manera, pots dir: ‘aquest és el meu pintallavis i no és per jugar. Aquí tens un llapis i paper per pintar’. En oferir-li alternatives, li estàs ensenyant que els seus sentiments i desitjos són acceptables, però ha de canviar una mica la forma.
8. Fermesa en el compliment. Una regla puntual és essencial per a una efectiva posada en pràctica del límit. Una rutina flexible (ficar-se al llit a les 8 una nit, a quarts de 10 la propera, i a les 9 una altra nit) convida a una resistència vers la norma i es torna impossible de complir. Les rutines i regles importants en la família haurien de ser efectives dia rere dia, encara que estiguis cansat o indisposat. Si dónes al teu fill l’oportunitat de donar tombs a les seves regles, ell segurament intentarà resistir’s-hi.
9. Desaprova la conducta, no al nen. Deixa clar als teus fills que la teva desaprovació està relacionada amb el seu comportament i no va directament cap a ells. No mostris rebuig cap als nens. Abans de dir ‘ets dolent’, hauríem de dir ‘això està mal fet’ (desaprovació de la conducta).
10. Controla les emocions. Els investigadors assenyalen que quan els pares estan molt enfadats, castiguen més seriosament, i són més propensos a ser verbalment i/o físicament abusius amb els seus nens. Hi ha èpoques en què necessitem portar amb més calma la situació i comptar fins a deu abans de reaccionar. Davant d’un mal comportament, el millor és poder prendre’s un moment de calma, i després preguntar amb tranquil·litat, ‘que ha succeït aquí?’.

 

Olga Armengol Vázquez

Psicòloga d’infància i adolescència Col. 13744

CAPSIS Vilanova

Els Límits

Read Full Post »

Per què no ens entenem pares i fills? 10 errors en la comunicació familiar i 10 claus per millorar-la

Tenir una comunicació efectiva i afectiva és la clau i el repte per aconseguir un desenvolupament saludable.

El passat dijous 21 de gener de 2016 la psicòloga Noemí Luelmo, psicòloga (www.mon-ment.com) ens va acompanyar a descobrir les dificultats més habituals que poden dilapidar una bona comunicació i ens va proposar una sèrie de propostes per millorar-la.

La Noemí ens ha deixat el material que va servir a la xerrada perquè el podeu consultar.

 

 

 

 

 

 

Read Full Post »

Educar amb intel·ligència emocional

Aquest mes de març la Noemí Luelmo, psicòloga i resident a l’Ametlla ens ha ofert una formació per als pares i mares molt interessant, en aquest cas sobre com educar amb intel.ligència emocional.

“La intel·ligència emocional es relaciona amb la capacitat de ser feliços, de fer amics i de treure-li el millor a la vida. Per facilitar el desenvolupament de competències emocionals dels nostres fills, primer hem de fer-ho pels fonaments: potenciar la nostra intel·ligència emocional i aplicar-la en com eduquem els nostres fills”.

Us fem arribar el material utilitzat per la presentació que molt amablement ens ha passat la Noemí per compartir amb tothom, segur que ho trobareu molt interessant.

Moltes gràcies Noemí!

Read Full Post »

EDUCAR EN POSITIU

Aquí teniu una interessant guia que ha elaborat Save de Children  de com excercir una educació en positiu.

 

Read Full Post »

ORGULLOSOS DELS NOSTRES FILLS

Tots els pares necessiten sentir-se orgullosos dels seus fills, no sols pels seus progressos a l’escola si no també per les coses que els fan únics.

Tot i que aquest video vol mostrar les habilitats especials que tenen moltes persones amb aspectre autista i que no sempe es comprenen quan es veuen des de fora, també et fa pensar sobre lo important que és educar en positiu.

Read Full Post »

L’ INICI DE L’ESCOLA: EL PERÍODE D’ADAPTACIÓ A L’ESCOLA BRESSOL

Per un infant, anar a l’escola suposa un canvi molt important: surt d’un lloc segur conegut i protegit, on es relaciona amb les persones que ha establert el primers vincles, i a les quals està aferrat, per entrar en una situació completament desconeguda.

 

LA SEPARACIÓ

Aquesta relació d’aferrament de l’ infant amb el seu cuidador primari, és molt important en el desenvolupament de l’ infant i és la que posarà els fonaments per a totes les relacions que el nen desenvoluparà a través de la seva vida. Aquesta relació produeix seguretat, tranquil•litat, calma, consol i plaer però l’amenaça de la pèrdua de la persona evoca un intensa ansietat.

Per tan, aquest inici escolar del petit, suposarà sempre una situació de separació i com a tal sempre serà més o menys dolorosa. Pensar que pot perdre a la figura a la que està aferrat, al sentir-se abandonat a l’escola, suposa sofriment i angoixa per ambdues parts. “El patiment no sols està en els nens, fins en els casos en què tot marxa bé, als pares els costa separar-se del seu fill i els suposa un considerable esforç emocional” *(1). Per una banda ens agradaria que els nostres fills no visquessin situacions d´ angoixa, cosa que en realitat no podrem evitar, ja que forma part de la vida i del creixement del petit. D’altra banda també els pares necessiten un temps de coneixença per poder confiar en les persones i la institució que es farà càrrec del seu infant; si això no es pot donar afectarà de manera notable en aquest procés d’adaptació.

L’ADAPTACIÓ

A la vegada l’ infant també es troba en un ambient diferent que ha de descobrir, uns costums a les que s’haurà d’adaptar. Es trobarà també dins d’un nou espai en el que es sentirà desorientat i perdut. També ha de fer una nova reestructuració temporal, ja que perdrà la noció de la rutina diària a la que estava acostumat.
Per tan es troba en un espai, un ambient, una temporalitat i unes persones noves que encara no estan investits de sentit ni afectivitat.

També per les educadores és un període d’adaptació per conèixer cada família, cada infant i les seves peculiaritats.

 

RESPOSTES HABITUALS DELS INFANTS

Els comportaments més freqüents a l’escola són: inseguretat i por, plor, descontrol d’esfínters, vòmits, trastorns en l’alimentació, son, agressivitat, especial aferrament als objectes personals (motxilla, jersei…), etc… Però les conductes poden ser molt diverses: des de l’alegria desbordant, agitació, activitat desenfrenada davant una situació nova… a fortes actituds de rebuig o de “càstig” (ignorància) quan se’l va a recollir; també és fàcil trobar nens que passats uns dies d’aparent tranquil•litat (una setmana, un mes…) reaccionin amb plor i rebutgi la llar quan pren consciència de la nova situació.

En el marc familiar també succeeixen regressions i alteracions en el comportament com: regressió en el control d’esfínters, malsons nocturnes, trastorns de gana, irritabilitat, etc.

Aquestes alteracions del comportament normal dels petits no desapareixeran fins que siguin establerts els suficients llaços afectius amb les persones que es relaciona, i fins que no tingui un coneixement suficient del nou entorn físic i social.

És el mateix nen qui ha de superar des del seu interior aquests canvis, el que ha d’anar conquistant, autoafirmant-se, sortint a poc a poc del seu egocentrisme, independitzant-se per construir el seu món intern i avaluar, contrapesar aquesta separació, acceptant-la interiorment. Valorar i acceptar les seves pròpies possibilitats, sense protecció i atenció continuada de la seva família.

 

PREVENCIÓ, QUÈ PODEM FER?

La separació en una edat molt primerenca, si no es fa bé, pot ser problemàtica encara que, aparentment, sembli que no passi res. Ho hem de tenir en compte i només així podrem ajudar l’ infant a suportar el dolor i a superar-lo sense que hagi de recórrer a “solucions” dràstiques i perjudicials per a ell (com construir una cuirassa de fredor o d’indiferència que els dificulti establir vincles). *(2)

Es responsabilitat de pares i educadores d’organitzar un període adequat d’ adaptació per a que aquests primers temps d’escola s’assumeixin per l’ infant sense traumes i evitin que el canvi en la vida de l’ infant sigui massa sobtat.

Què podem fer, doncs?

• Anar anticipant als infants la seva incorporació a l’escola: que coneguin i tinguin contacte prèviament amb l’edifici…, l’educadora, familiaritzant-los amb els noms dels altres nens/es i del personal del Centre, …
   
• Preveure dins de les possibilitats laborals, de disposar d’uns dies per acompanyar l’ infant amb la presència dins de l’aula del seu referent familiar, per conjuntament facilitar-li el descobriment i confiança dels nous espais, dels temps, de la mestra i els nous companys.
   
• “Fer-ho molt gradualment, començant per assistir una estoneta a la llar d’infants en companyia de la mare. El temps d’estada es pot anar augmentant a poc a poc i, a mesura que la criatura conegui i agafi confiança en la persona que se n’haurà de fer càrrec, la mare el podrà començar a deixar sol de tant en tant, fins que hi hagi garanties que el fill ho pot elaborar”.*(2)
   
• Ser respectuosos amb la seva incorporació progressiva, sense forçar situacions. “S’ha de respectar el temps de l’ infant, ja que no totes les criatures necessiten el mateix procés d’adaptació. Cal observar atentament les seves reaccions, tant a la llar d’infants com a casa. Qualsevol canvi anòmal, agut i continuat, en la seva manera de comportar-se (en el dormir, en el menjar, en el seu humor, etc.) pot ser indicador de mala adaptació al canvi i de sofriment intens. Si això passés, el procés d’adaptació hauria de ser més llarg” *(2)
   
• Comunicació continuada amb les educadores: facilitar a l’educadora la coneixença de les particularitats de l’ infant, en especial de les rutines a les que està acostumat: com és dorm, què li agrada, com reacciona, com es calma…
   
• Encara que creiem que no ens entenen explicar als fills com anirà el dia: qui el portarà a escola, si es quedarà a dinar, qui el recollirà? (importantíssim). L’ infant necessita organització, ”rutines”, això l’ajuda i li dona seguretat.
   
• En aquestes edats tenen molts pocs recursos, per això els hem d’ajudar a posar paraules a allò que els passa: ”estic trist, enfadat, espantat, enrabiat…”.
   
• Que portin a l’escola un objecte de casa important per a ells que els doni seguretat i pugui simbolitzar aquesta figura d’aferrament que en molts moments necessitaran imaginar per calmar-se, per adormir-se.. (nina, llençolet, coixí, mocador de la mare…)
   
• No enganyar-los, perquè genera desconfiança, inseguretat i es desorienten. Acomiadar-se cada dia i recordar-los que més tard els vindran a buscar.
   
• Una vegada decidit, no allargar els comiats.
   
• Ser puntuals a les recollides.
   
• Que visquem la incorporació del nen/a a l’escola amb la major normalitat.
   
• Procurar que no coincideixi amb altres canvis: treure bolquers, canvi de llit….

 

L’ACTITUD DELS ADULTS:

Els infants necessiten, per poder créixer físicament i psicològicament sans, uns adults forts que sense deixar-se endur pel patiment de l’ infant, aguantin i comprenguin les seves ansietats, que les tolerin i que amb amor i cura els confortin.

Els nens/es creixen psicològicament en la mesura que viuen i expressen el patiment que els provoquen els canvis al llarg de la vida i troben una actitud de comprensió en els seus pares. *(3)

Que els nostres fills/es puguin sentir que els podem ajudar a superar les dificultats, malgrat que no els les podem estalviar.

 

 

BIBLIOGRAFIA

– * (1) Rafel Maria Nicolàs Belda. Quan està preparat el bebè per anar a la guarderia?
http://familiaforum.net/

– * (2) Carme Vilaginés Ortet. Quan i com s’ha de portar el fill a l’escola bressol?
http://familiaforum.net/

– * (3) Llúcia Viloca Novellas. Com afrontar el començament de l’escola?
http://familiaforum.net/

– Monserrat Muñoz Peralvarez. El apego y el periodo de adaptación en la escuela
Infantil.
http://doces.es/uploads/articulos/el-apego-y-el-periodo-de-adaptacion-en-la-escuela-infantil.pdf

– Pilar Juárez Martínez. Apego y periodo de adaptación en educación infantil
http://www2.fe.ccoo.es/andalucia/docu/p5sd7058.pdf

Read Full Post »

PLOR, CORTISOL I DESENVOLUPAMENT NEURONAL

En relació aquest video hem trobat un article  molt interessant d’ Alvaro Pallamares al Bloc Psicologia Infantil, sobre el plor de l’infant, de lectura bàsica per qualsevol educador d’un infant petitó:

http://psinfantil.blogspot.com.es/2008/08/cortisol-y-crianza.html

 

“Analía Stutman explica una teoría brillante sobre el llanto y la respuesta materna. Usando las multifuncionales: “X – Y – Z” generó la mejor explicación que hasta aquí, yo haya escuchado.

“X” es el momento en que el niño empieza a llorar,“Y” es el momento de la respuesta materna y “Z” es el momento desde que el estado emocional del niño comienza a ser dañino para el desarrollo de su cerebro. Mientras menor es la edad del infante más pronta debe ser la respuesta del cuidador, con el tiempo “X” y “Z” se distancian y en este proceso la respuesta materna también debe ir acomodándose desde lo inmediato en sus primeros meses para paulatinamente aumentando el tiempo de latencia de la respuesta fomentando la tolerancia a la frustración del infante.

La idea es que Y siempre vaya antes que Z. Puede sonar muy simple pero su genialidad radica en que el termostato de las letritas lo tiene que regular el propio cuidador y no hay una tabla con los posible tiempo reales de Z e Y. La idea es: no por evitar el llanto del infante vamos a convertirlo en un consentido, ni tampoco mermar su potencial dejando que llore hasta el agotamiento. Es una ecuación en movimiento, pueden ser letras, pueden ser conceptos, pero siempre hay una proporción ideal, entre la edad del infante y el tiempo de respuesta del cuidador calmando su estrés. El arte está en acomodarse al ritmo de desarrollo del infante.

Otro mito popular que obstaculiza las buenas intenciones de los nuevos padres es “si uno toma en brazos mucho a un bebé se convierte en un niño aprehensivo”. Bueno, hoy ya es de conocimiento público que los niños aprehensivos tienen antecedentes comunes en los estilos de crianzas de sus cuidadores, pero lejos se encuentras estos antecedentes comunes de cuanto los tomaron en brazos cuando bebés. Los reales motivos se encuentran principalmente tras una palabra: “Inconsistencia”. Cuidadores que suelen cambian de estrategias de disciplina o simplemente reaccionan de maneras muy diversas frente a contextos relacionales similares. La inconsistencia del cuidador genera impredictibilidad en el infante, lo que gatilla su comportamiento aprehensivo. Muy por el contrario, bebés que son masajeados,acariciados, tomados, hablados, jugados, mirados, tocados suelen presentar un apego seguro con sus cuidadores y lograr con mayor facilidad la autonomía. Los infantes que sienten seguridad de sus cuidadores salen a explorar e investigan, son autónomos, no necesitan aferrarse al cuidador por el temor del abandono.

 

En síntesis, no deje llorando a su bebé para que se calme solo, realmente no se calman (en relación al flujo de cortisol), sólo dejan de llorar por cansancio. Y el coctel de hormonas retarda su desarrollo, por lo tanto, tome en brazos, abrace, acaricie, converse, mire, juegue, y ame a su bebé todo lo que pueda, cada minuto es una inversión a largo plazo en la salud mental de su hijo. Para que un ser humano logre regularse emocionalmente, necesita que un otro le haya enseñado.

Read Full Post »

“Padres difíciles niños con problemas”

PER PENSAR-HI…

Documental que mostra un nen de 4 anys amb “problemes de conducta” i s’analitzen les variables que mantenen els comportaments problemàtics i/o agressius.

primera part

segona part

tercera part

cuarta part

quinta part

sexta part

Read Full Post »

EN EL DIA A DIA RES NO ÉS BANAL, RES NO ES RUTINA

La relació amb els infants ha de partir de respectar la seva autonomia i el seu ritme de desenvolupament. Des d’aquesta perspectiva, les “rutines” quotidianes, com a moments de relació, tenen un gran valor.

Un dels principals objectius en l’educació dels més petits és afavorir, facilitar la progressiva adquisició de la seva autonomia, que arribi a ser autònom com a persona, que pugui ser, fer i decidir per ell mateix, i procurar concedir molta atenció en què el seu desenvolupament emocional sigui equilibrat, estable i segur.

L’experiència de Lóczy ens demostra, i ens descobreix, la importància de garantir la qualitat en l’atenció que donem als infants en els moments de les rutines quotidianes (higiene, menjar..). És també, i especialment en aquests moments, quan els nens aprenen a prendre consciència d’ells mateixos, i a percebre i comprendre el món que els envolta.

Però a vegades no tenim temps, no podem parar, hem d’acabar aviat, no podem atendre’ls com seria convenient. Considerem aquestes activitats com rutinàries, repetitives, pesades, incòmodes, o estressants.

No aprofitar aquests moments per a la relació i buscar altres ocasions i activitats per a aquesta fi, ens crea un sentiment de pressa, de no gaudir dels moments que ja estem junts, ni tampoc aprofitar-los per iniciar l’infant en la participació i cooperació durant el canvi de bolquers i els menjars, de no tenir en compte la seva evolució, de no respectar els seus ritmes, les seves apetències o els seus gustos.

En definitiva, això ens impedeix procurar-li el respecte que es mereix com a persona. Ens preocupem dels objectius finals, de quines adquisicions ha de fer, però no del camí fet, del procés, del com evoluciona cada infant en particular, segons les seves capacitats.

Per què no pensem a donar més temps a cada infant, o en la possibilitat de distribuir-lo d’una altra forma? Per què les rutines s’assemblen més a una carrera d’obstacles que a un moment agradable d’aprenentatge i relació?

La nostra actitud, com educadors que acompanyem l’infant en el seu creixement ha de basar-se en:

• Escoltar les seves demandes i donar respostes adequades que li aportin seguretat.
• Parlar, comunicar-li què anem a fer amb ell, amb paraules clares i concises. Demanar-li cooperació, però sense imposar-li, afavorint un diàleg de cooperació des de petit.
• Mirar, mirar-lo, mostrar-nos atents per assenyalar-li que l’estem veient, que ho tenim en compte, que compartim vivències.
• Agafar-lo amb mans tendres i respectuoses, no amb brusquedat, ni manipular-lo, transportar-lo i tractar-lo com si fos un objecte inanimat i no com a una persona.

El benestar del nen depèn, en gran mesura, de la manera com el toca i l’agafa l’adult, en donar-li temps, respectar-li el que necessita per participar, respondre i actuar. El seu temps, el temps de l’infant, diferent del temps dels adults.

Que les atencions que rep l’infant siguin de bona qualitat, depèn també de l’actitud autèntica de l’adult. Del seu sincer i profund interès pel benestar del nen. Cal que el nen senti que tot ell és important. Durant els àpats, l’essencial no és que la quantitat de menjar que li oferim, se la mengi tota, sinó que l’infant, mengi amb plaer segons la seva gana, que descobreixi el plaer dels bons sabors i la satisfacció de la sacietat.

I especialment per als mateixos infants, perquè en rebre una atenció més individualitzada, senten que són importants per a l’adult, se senten respectats i valorats per algú que acull les seves necessitats i els dóna respostes adequades. Això influeix en l’infant positivament i no necessitarà buscar altres maneres de cridar l’atenció de l’adult, perquè rep disponibilitat i afecte del seu entorn. El nen que se sent respectat i atès en les seves necessitats serà un nen capaç de jugar de manera més autònoma i concentrada.

Si  concedim més importància al temps de les «rutines», l’ambient es tornarà més amable, més tranquil, més agradable, d’intercanvi i diàleg, on el respecte per l’infant serà un valor fonamental. El respecte per aquest infant actiu i competent, que participa de manera activa i autònoma en aquestes rutines.

 Cal viure les rutines quotidianes amb plaer .

En el dia a dia, res no és banal, res no és rutina, sinó que tot depèn del valor que s’atribueixi a cada moment de la relació amb l’infant.

 

Hem extret aquests paràgrafs de  l’article :

En el dia a dia res no és banal, res no és rutina de Montserrat Fabrés. Mestra i assessora pedagògica. Publicat a la revista Infància número 154. Gener-febrer 2007. AM Rosa Sensat. Barcelona

A la web

 

 

Read Full Post »