Tots i totes eduquem a l’Ametlla

‘Pares, fills i escola’, la nova sèrie sobre educació que també es pot veure a l’Ametlla

29 gener, 2010 · Feu un comentari

Notícia de  http://www.xtvl.tv/noticies/interior/140/ (11-01-02)

 

Pares, fills i escola és el nom de la nova sèrie sobre educació que aquest dissabte a la tarda s’estrenarà per les televisions adherides de l’XTVL. La sèrie, de 13 capítols de 25 minuts, és una producció de Canal Terrassa Vallès i ha comptat amb el suport de l’Àrea d’Educació de la Diputació de Barcelona, de la Federació d’Associacions de Pares i Mares d’Alumnes de Secundària (FAPAES) i de la Xarxa Audiovisual Local (XAL). Pares, fills i escola és un espai divulgatiu adreçat a la comunitat educativa i, especialment, als pares i mares, a qui es pretén donar eines de suport de cara a l’educació dels seus fills. 

La diputada d’Educació, Carme Garcia Suárez, l’ha qualificada de “producte de gran potencial social i territorial, perquè pretén interessar tota la societat i arribar a tot el territori, gràcies a la difusió en xarxa”.  Per a la diputada, “s’ha volgut proporcionar eines a les famílies perquè acompleixen el seu rol educatiu”.  

A la presentació s’ha projectat un clip format per diferents capítols de la sèrie. La directora de Canal Terrassa Vallès, Montse Prat, ha posat l’accent en “la importància del grafisme atractiu i d’un format àgil”, en què se succeeixen una introducció en forma de diàleg entre joves, la presentació del tema a càrrec d’un conductor, el debat entre els pares assistents al programa i l’expert convidat, i les recomanacions finals de llibres i webs sobre el tema de la setmana. 

El director general de la XAL, Marc Melillas, ha recordat també que Pares, fills i escola no només s’emetrà pels canals que inicialment l’han programada, sinó que “la setmana següent  també serà accessible a través de la plataforma www.xiptv.cat“. 

A la l’Ametlla, a través de la VOTV també es pot veure el programa. Si voleu consultar la programació a:

http://www.votv.cat/ametlladelvalles

La setmana passada es va programar el progama el dilluns a les 12h i el dijous a les 16h.

→ Deixa un ComentariCategories: Activitats · Articles i recursos

OPTIMISME GLOBAL: S’HA PERDUT EL VALOR DE L’ESFORÇ?

29 gener, 2010 · Feu un comentari

Una mica d’humor i relativitat:

→ Deixa un ComentariCategories: Reflexions

L’ORIENTACIÓ PROFESSIONAL: LA IL•LUSIÓ D’UN PROJECTE?

29 gener, 2010 · Feu un comentari

L’orientació vocacional preocupa les famílies, especialment quan no es defineix clarament el camí que s’ha d’emprendre. Ser conscients del moment en què vivim, experimentar i transmetre el valor del treball i valorar les habilitats dels fills són eines fonamentals.

 

Article escrit per Dorotea Carbó Martorell

Extret de la web familia forum: www.familiaforum.net

 

Salvador Cardús, en el seu llibre “El desconcert de l’educació” afirma el següent: “si em pregunten quin és, avui, el principal problema de l’educació, no en tinc cap mena de dubte: que no transmet esperança en el futur” .Deixeu-me afegir a aquesta idea que el presentment, no surt als diccionaris és a dir, la necessitat dels adolescents i joves de viure intensament allò immediat com un valor absolut, configura una realitat definitòria del moment actual. Les famílies i també les escoles ens trobem amb joves a qui sembla no importar el futur. De vegades, les seves respostes quan se’ls planteja com orientar els seus estudis i professions no són gens fermes, i  -en el pitjor dels casos- no en volen ni parlar.

Les reaccions refractàries a parlar del futur (i de retruc, del compromís que s’ha de fer per  assolir quelcom) poden ser conseqüència de com ho plantegem nosaltres mateixos, pares i educadors; de la societat del benestar, que ho facilita gairebé tot, i de la situació del mercat laboral, el qual és tremendament precari i canviant.

No obstant, tot i que hem de fer-nos càrrec d’aquestes circumstàncies, tan diferents de les que segurament varem viure nosaltres, no podem oblidar que el futur professional i la conseqüent independència econòmica i social dels nostres fills i alumnes és un fet segur i desitjable. Com sempre, el paper dels adults ajuda a fer camí.

Un suggeriment en aquest aspecte és fer-nos conscients d’allò que  transmetem i com. Parlem als nostres fills de la feina que ens ocupa? Saben on treballem, amb quins companys compartim la jornada laboral? Els hem explicat algun cop com varem decidir ser el que som, quin sentit té per a nosaltres el treball i la feina concreta que fem? Expliquem a l’hora de la sobretaula les anècdotes del dia? Els hem expressat la satisfacció que sentim quan hem assolit algun objectiu especialment difícil? I què els diem de la il·lusió, dels projectes en els quals invertim temps i esforços?.

 

Un altre vessant és la valoració explícita de les seves pròpies potencialitats i l’admiració vers elles. Quan el reconeixement és sincer, l’adolescent se sent estimat en profunditat i –gairebé sense voler- fa créixer allò pel qual està fet, allò que l’omple com a persona. Moltes vegades, la vocació per determinades professions neix d’activitats prèvies d’aprenentatge, de lleure o de voluntariat que han llaurat el camí cap a la professionalització.

En la mesura del possible, és feina nostra facilitar-los la tasca: l’equilibri entre la proximitat afectiva i la llibertat d’escollir els ajudarà, i la confiança en les seves capacitats, encara més.

 

Dorotea Carbó Martorell

→ Deixa un ComentariCategories: Articles · Articles i recursos

Com conciliar l’horari escolar i el laboral?

29 gener, 2010 · Feu un comentari

Els canvis socials que hem experimentat en els últims decennis han provocat un cert desequilibri entre els costums establerts i les noves organitzacions familiars i d’empresa. Per ara, encara arrosseguem maneres de fer pròpies de generacions anteriors i volem ajustar-les a les necessitats del segle XXI. Una és la conciliació entre els horaris de treball dels pares i els horaris escolars.

 Article escrit per Dorotea Carbó Martorell

Extret de la web familia forum: http://www.familiaforum.net/index.asp?page=detpyr&num=1&id=1159&sc=28&ss=230

En termes generals hi ha una gran dicotomia entre les opinions dels professionals de l’educació, els pares i les empreses, generada per la confluència d’interessos distints. Mentre els uns volen adaptar els horaris escolars als laborals, els altres pretenen el contrari.

És cert, però, que moltes empreses s’han adonat de la importància de conciliar vida laboral i familiar i, en conseqüència, han posat en marxa plans que faciliten, no solament aquesta conciliació, sinó també la consecució d’altres objectius laborals relacionats amb la satisfacció personal i professional. En l’àmbit d’administració i de legisladors, també es mostra un gran interès per aquestes qüestions.

El problema és que, mentre la societat (empreses, administració, ciutadans) va prenent consciència de la necessitat de canvi, les famílies tenen els fills i han d’organitzar-se en aquest moment, no quan les coses s’hagin ajustat. Què es pot fer, doncs, quan la immediatesa reclama solucions?

El temps és el valor més preuat per a aquells que han de combinar responsabilitats laborals i familiars. Per tenir temps i disminuir el nivell d’estrès, poden gaudir de serveis que els facilitin la vida quotidiana. Però això solament és a l’abast de les famílies més solvents, i de fills, en té tothom.

Pel que fa a la conciliació dels horaris escolars amb els laborals, cal plantejar-se a la família quines prioritats tenim, cal valorar l’interès professional dels pares (en el cas de famílies monoparentals, la reflexió té poc marge) i les necessitats afectives i pedagògiques dels fills. És cert que la qualitat de la relació entre pares i fills és necessària, però aquesta qualitat requereix temps i ser-hi. 

Amb tot, les possibles sortides, com poden ser les activitats extraescolars, també han de ser avaluades: qui les fa, amb quina finalitat i criteris s’organitzen aquestes activitats i per què ens interessa que hi vagin, no fos cas que deleguéssim responsabilitats per no poder estar ni amb el fill, ni per al fill.

No cal ni dir que estar ben informat sobre els drets laborals i els plans de conciliació que possiblement porti a terme l’empresa on treballem beneficiaran les decisions que prenguem. No podem desaprofitar-los ni els treballadors ni els empresaris, llevat que vulguem perpetuar situacions d’absentisme encobert per fer tasques familiars, estrès innecessari i insatisfacció professional i familiar…

En conclusió: ara es fa necessari prendre decisions des de la necessitat immediata i, alhora, potenciar i defensar el camí cap a una societat en què l’escola i la feina siguin compatibles.

Dorotea Carbó Martorell

 

Per saber-ne més!



- CARDÚS, SALVADOR (2003). Propostes d’intervenció per a la conciliació d’horaris familiars, escolars i laborals: informe. Barcelona: Departament de Benestar i Família. Generalitat de Catalunya, 230 pàg.

- ROSENFELD, ALVIN A.; WISE, NICOLE (2002). La hiperescolarización de los hijos: las actividades extraescolares, una presión añadida para tus hijos. Barcelona: Ediciones Paidós Ibérica, 262 pàg.

- URETA I BUXEDA, J.M.; COSCUBIELA I CONESA, J.;CABRÉ, A. (2002). Família i treball. Barcelona: Dèria Editors, 144 pàg.

→ Deixa un ComentariCategories: Articles i recursos

EVOLUCIÓ DEL LLENGUATGE I LA PARLA DELS INFANTS. Prevenció de possibles dificultats.

29 gener, 2010 · Feu un comentari

El dimarts 26 de gener les logopedes Lourdes Díez i Maribel Gutierrez ens van oferir una xerrada sobre aspectes generals de  l’evolució del llenguatge i la parla,  i sobre la prevenció de possibles dificultats.

Si us interessa obtenir el contingut presentat, cliqueu sobre el següent enllaç:

CONFERÈNCIA LOGOPEDIA 26-01-2010

→ Deixa un ComentariCategories: Actes · Articles · Articles i recursos

XERRADA: la família un context de socialització divers i priviligiat per educar els nostres fills i filles

1 desembre, 2009 · Feu un comentari

DATA :  dijous 3 de desembre

HORA:  7 de la tarda

LLOC:  Sala Polivalent de la Biblioteca Municipal 

- Dirigida a: pares i mares amb fills i filles de qualsevol franja d’edat.

 - Canguratge: es pot sol.licitar prèviament a l’ajuntament, per als infants de 3 a 8 anys.

 

 

- CONTINGUT: La família, amb els diversos models i estructures familiars que hi ha en la nostra societat, és el context més important per educar els nostres fills i filles.

A partir d’aquesta idea i mitjançant una dinàmica participativa, aquest taller té com a objectius: crear un espai de trobada i diàleg que permeti analitzar i compartir la tasca educativa de pares i mares, des de la perspectiva de la diversitat familiar, i també es proposa abordar aspectes de l’educació relacionats amb la sexualitat i l’afectivitat, els rols, els estereotips, les pautes educatives… i tots aquells dubtes, conflictes, neguits, curiositats, expectatives i satisfaccions que mares i pares vulguin compartir entorn d’aquests temes. Finalment, amb aquesta xerrada també es tracta de reflexionar sobre la diversitat familiar a partir d’una anàlisi basada en la pròpia vivència, la interrelació, el coneixement i la identificació amb altres realitats familiars.

 

-Realitzada per l’ Associació e-kre@ ,  organitzada per les 3 Amipas de l’Ametlla i el Programa Aprendre amb tu del Departament d’Acció Social i Ciutadania de la Generalitat de Catalunya, amb el suport de l’Ajuntament.

→ Deixa un ComentariCategories: Activitats

EDUCACIÓ I TREBALL

30 novembre, 2009 · Feu un comentari

Aquest curs passat  la Xarxa de Debat hem aprofundit  sobre el temps d’oci i de lleure amb orientacions cap a grans i petits. L’Oci i el Lleure es definien com el fet d’estar sense fer res  o com: “el temps lliure que hom disposa per fer alguna cosa no relacionada amb la feina o les ocupacions normals”. Per tant ja veiem com el lleure és un espai no regulat, lliure, contraposat a les ocupacions normals que, per tant, son de temps no lliure.  

Pensant que tant  important és el temps de lleure com el de no lleure, creiem important aprofundir durant aquest curs en aquest temps: en el temps de treball.

Sentim a dir  sovint que avui en dia els nostres infants i adolescents  “no s’esforcen” , que no son capaços doncs d’enfrontar-se a aquest temps de treball que en el seu cas aniria referit per exemple:  als deures escolars, a les rutines, als hàbits diaris, a la superació…

Partiríem doncs d’un concepte del temps de treball que aniria més enllà del treball remunerat i més enllà de l’edat, ja que afectaria a tothom: seria aquell temps en el que  s’està  subjecte a una obligació, a un deure, a una disciplina, a un esforç sostingut…

1. CONCEPTE DE TREBALL

Segons el diccionari, la paraula treballar té dues grans famílies de significats:.

  1. Per una banda treballar vol dir “molestar, donar turment” i, també, “sofrir; esforçar-se, fatigar-se per obtenir quelcom; procurar amb esforç”,  que té a veure amb l’origen llatí de la paraula  “trepaliare” que literalment significa “turmentar” i que és, al seu temps, un derivat de “trepalium” que era un instrument de tortura compost de tres pals als quals eren lligats els reus o presoners de l’època dels romans.

 

  1. Per l’altra significa “aplicar-se amb un esforç sostingut a l’execució d’una cosa, especialment de la que es fa pel guany o per obligació.” I, també, “sotmetre una cosa a una acció contínua per donar-li forma, millorar-la, preparar-la així com cal.” Aquests connotacions serien més positives  i és on nosaltres ens centrarem ja que incideixen en que amb el treball fas una evolució, millora i superació personal i col·lectiva, que dona un resultat gratificant.  També aniria lligat al concepte de “fer feina”: que seria fer les “faciendas” (les coses que s’han de fer) de la millor manera possible. Una diferència  de partida que és força notable.

 

I això que té a veure amb els nostres infants??

Quantes vegades hem sentit dels nostres fills i filles expressions com: “no em ve de gust fer això, “em cansa tal cosa”, “quin rotllo”, “no m’agrada estudiar, passo…” . Expressions fruit de comportaments passius, capritxosos i infantiloides als que no hem pogut posar fre i que no ens agraden.

L’esforç, el treball, l’assumir les obligacions no només  apareix quan l’infant va a l’escola i s’ha d’enfrontar a l’estudi i als deures. Es fonamental que el nostre fill aprengui a esforçar-se per aconseguir objectius, d’aquesta manera entendrà que si vols alguna cosa s’ha de treballar per aconseguir-la.

Si els infants s’acostumen a que els adults els evitin els problemes, allò que els costa,  que els donin tot allò que desitgen… perquè estiguin contents i no s’enfadin, no ens ha d’estranyar que no desconeguin qualsevol mòbil d’acció que no sigui la seva pròpia complaença i no hagi possibilitat de que pugui aparèixer l’esforç i el treball. Es normal que vulguem fer feliços als nostres fills y que per aconseguir-ho fem tot el possible però, no és raonable fer-ho només perquè no s’enfadin o tenir-los permanentment contents.

 

I a part del que els demanem als nostres infants i adolescents heu parat a pensar quina posició prenem els adults davant del treball?   Que passa amb aquelles tasques que a ningú li agrada fer? Com ens hi enfrontem? Les deleguem ? Les assumim? Les repartim? Les fem invisibles?  Aquesta posició personal  influenciarà en l’educació dels nostres fills i filles ja que els transmetrem uns valors o uns altres, i per tant en com es situaran davant de les tasques que no els agraden. Hem de pensar que sempre allò que els demanem ha de ser coherent  i anar lligat amb el què fem de veritat.

 

 

2. PER QUÈ  S’HA DE TREBALLAR?

“Més aviat o més tard, les persones hem de treballar. És un fet, almenys per a la majoria de nosaltres. Tant és així que quasi sempre considerem el treball només com una desagradable obligació, sense tenir en compte el seu possible valor social o individual, les condicions en les quals pot desenvolupar-se o les seves característiques. Per això, potser una bona forma de començar sigui contestar a la pregunta, per què hem de treballar els ésser humans? Els éssers humans, igual que els animals, tenim una sèrie de necessitats que hem de satisfer: menjar, refugi, descans, etc. Però a diferència d’aquests no estem determinats per la naturalesa per satisfer-les d’una única manera.”

Per això, inventem formes noves, alhora que creem, també necessitats noves. I en el camí de satisfer aquestes necessitats és on ens trobaríem “el treball”.

Heu parat a pensar quines son aquestes necessitats que volem satisfer? No només estan lligades a les necessitats  fisiològiques bàsiques i  de seguretat si no que hi ha les de  relació , reconeixement i autorealització (Maslow). Tal i com ens posiciones davant les nostres necessitats estarem fomentant uns valors o uns altres i per tant també una posició determinada del que significarà la feina per nosaltres i que transmetrem als nostres fills i filles.

Una altra consideració:

“La dita s’ha de treballar per viure i no viure per treballar dóna a entendre que el treball és com una càrrega que impedeix gaudir de la vida. Això pot portar, però, a considerar el treball com un mitjà  només orientat al benestar. El concepte descans merescut pot acabar convertint-se, doncs, en la finalitat última d’una forma d’entendre el treball que mira constantment al cap de setmana i al consum. D’aquesta manera és difícil tenir objectius a la vida, aquella necessitat d’autorealització de la que parlava Maslow.

 

Després d’aquestes reflexions us volem  deixar la porta oberta perquè us pareu a pensar una mica:  I doncs, per què treballes tu?  

→ Deixa un ComentariCategories: Uncategorized

“PASSO D’AQUEST ROTLLO”

5 novembre, 2009 · Feu un comentari

 

 

“Paso de este rollo”

Cuántas veces hemos oído expresiones como “no me apetece hacer eso”, “me cansa tal cosa” y, sobre todo, “no me gusta estudiar, paso de estudiar”. No sabemos qué hacer para cambiar las cosas, pero somos conscientes de que estos comportamientos pasivos y caprichosos se tienen que eliminar. Es fundamental que nuestro hijo aprenda a esforzarse para conseguir objetivos. De esta manera, entenderá que quien quiere algo debe trabajar para obtenerlo.

De José María Lahoz García
Pedagogo (Orientador escolar y profesional),
Profesor de Educación Primaria y de Psicología y Pedagogía en Secundaria

Article publicat a la web solo hijos a la següent pàgina: http://www.solohijos.com/html/articulo.php?idart=4 

Las conductas egoístas, perezosas, pasivas y poco colaboradoras de algunos de nuestros hijos pueden ser la consecuencia de tener todo lo necesario sin hacer nada para conseguirlo. Al llegar a la adolescencia, este tipo de conductas puede degenerar en comportamientos antisociales, agresivos e incluso delictivos.
Algunos menores de dieciséis años, en número creciente, tienen motocicleta sin ninguna necesidad. No obstante, muchos de ellos tienen actitudes pasivas o francamente negativas en lo que respecta a sus estudios básicos. 
Bastantes disponen de equipo de música, bicicleta de montaña, play-station… incluso teléfono móvil.

No descubro ningún secreto al afirmar que una buena parte de nuestros hijos tienen casi de todo. Pero lo que sí quiero resaltar es que muchas, o quizá todas esas cosas de que disfrutan, son fruto de una actitud solícita de los padres que acceden a sus peticiones, o se anticipan a ellas, sin ninguna contraprestación por su parte.
Hemos conseguido unas personas cuya conducta se rige por valores tales como me gusta-no me gusta, me apetece-no me apetece, me lo paso bien-no me lo paso bien.

Algunos niños y adolescentes rigen su conducta por lo que les gusta o les apetece

Afortunadamente no todos los adolescentes son así ni, en caso de que así sean, es una situación irremediable. Es posible conseguir que nuestros hijos no crezcan como personas egocéntricas y caprichosas. Naturalmente, como en tantas facetas de la vida, será más fácil prevenir que curar. Dicho con otras palabras, nuestros hijos deben ser personas capaces de esforzarse para conseguir sus objetivos, y cuanto antes nos pongamos a la tarea más eficaz y fácil será.

Es normal que nuestros hijos pequeños se comporten como seres egocéntricos y caprichosos. Egocéntricos porque, a edades tempranas, perciben la realidad como si todo lo que les rodea estuviera a su servicio, cosa que en buena medida es así porque al principio necesita del cuidado y atención de todos. Caprichosos (personas que guían su conducta sobre la base de deseos vivos, instintivos, con motivos poco razonables y egoístas) porque su modo de actuar se rige según necesidades básicas e instintos poco racionalizados, dado que su visión egocéntrica no le permite razones o motivaciones más complejas.

No es conveniente que nuestros hijos de más de dos años sigan comportándose como personas egocéntricas y caprichosas

Pero esta situación, en principio, no es el objetivo final de la educación de nuestros hijos. La educación recibida habrá tenido éxito si nuestros hijos llegan a comprender que:

  • No estamos en el mundo para que los demás nos sirvan, sino para servir de ayuda a los demás.
  • Y que la felicidad no está en la satisfacción de nuestros caprichos, sino en el esfuerzo por conseguir nuestras aspiraciones.

Curiosamente, aunque parezca increíble a muchos lectores, la felicidad, que es nuestra aspiración más profunda, está en el esfuerzo y la dedicación a los demás.

Otro aspecto de la cuestión, que puede ser engañoso a simple vista, es que hacer lo que nos apetece no nos hace más libres, antes bien esa atracción que ejerce sobre nosotros lo apetecido, nos esclaviza. Cuando un imán atrae al hierro, éste corre hacia él aunque no quiera. Por el contrario, si hacemos lo que queremos, lo que surge de un acto de voluntad y de nuestro esfuerzo, nuestros actos nos hacen libres.

No es descabellado pensar que una de las grandes dificultades para abandonar (o no iniciarse) en el mundo de la droga se fundamenta en la poca fortaleza de las personas para resistirse a su consumo (como dice el anuncio de TV, para “decir NO a las drogas”).

Aceptados estos objetivos educativos, pasemos a la acción. En primer lugar me gustaría dirigir la atención hacia determinadas conductas de nuestros hijos que pueden ser sintomáticas de su tendencia a ser personas caprichosas y perezosas. Veamos algunas de las más evidentes:

  • Siempre intenta salirse con la suya y se queja con frecuencia. Usa expresiones como: es una injusticia, no hay derecho, no es culpa mía…
  • Sólo come algunas cosas que le gustan, y en ocasiones abusa de ellas. (Dejan “lo verde o lo rojo” no dejan el plato limpio…)
  • No tiene en cuenta las normas de convivencia y de educación.
  • No obedece si no es en última instancia, y con frecuencia por temor a males mayores.
  • No hace sus tareas escolares con esmero, incluso procura eludirlas. No usa adecuadamente su agenda escolar.
  • Ante sus cosas y las de los demás muestra descuido y desorden.
  • Suele ser impuntual tanto para empezar como para acabar. Al hacerlo así actúa de forma desconsiderada con los que le esperan. No tiene en cuenta a los demás, sino que su conducta se rige por la atracción que supone lo que esté haciendo o la repulsa que le suponga lo que va a hacer.

Ser caprichoso y actuar con una capacidad de esfuerzo cero no es un mal vicio adquirido, sino más bien la permanencia en el infantilismo propio del primer año de vida. Es un raquitismo vital. Por eso, si desde pequeños están acostumbrados a que alguien los proteja, evite sus problemas y los colme de atenciones y bienes para que estén contentos, no nos ha de extrañar que desconozcan cualquier móvil de acción que no sea su propia complacencia.

Este modo de actuar pervive cuando los hijos o hijas no han recibido los estímulos y entrenamiento adecuados para superar la visión egocéntrica de los pequeños.

Es normal que queramos hacer felices a nuestros hijos y que para conseguirlo hagamos todo lo posible, pero quizá no es razonable hacerlo sólo “por tenerles contentos”.

Un chiste de un conocido humorista dice:
Un matrimonio tuvo un hijo que no pronunció nunca ni una sola palabra. Era mudo, y por más que consultaron diferentes e ilustres especialistas ninguno acertó con la solución del problema. Hasta que un día, cuando el hijo en cuestión había ya cumplido los treinta y un años, ocurrió lo inesperado:

- ¡Mamá!, no hay azúcar -dijo con voz alta y clara, para sorpresa de su madre.

- ¡Pero hijo, si puedes hablar!, ¡qué alegría! ¿Cómo es que hasta ahora no habías hablado nunca?

- Es que hasta ahora todo había sido perfecto.

 

Para lograr que nuestros hijos sean emprendedores y constantes, en lugar de caprichosos y perezosos, hace falta entrenamiento

El entrenamiento adecuado, es decir, el tratamiento educativo adecuado se basa principalmente en dos estrategias:

- Enseñarles a resistir.

- Enseñarles a emprender.

Enseñarles a resistir significa enseñarles a perseverar, a pesar de que la tarea canse o sea desagradable. El cansancio es difícil de aguantar, el dolor es difícil de sufrir, pero hay que aguantar y hay que sufrir. En esta línea, para lograr su madurez hay que permitir que vivan las experiencias desagradables que les depare la vida por azar o como consecuencia de sus actos. No compadecerse y eliminar todo sufrimiento, aunque en la medida de lo posible es recomendable graduar las experiencias. Pero todo ello con la precaución de no abandonar a los hijos y acompañándolos mientras se esfuerzan por resistir. Nuestra compañía e interés serán estimulantes y consoladores.
El padre de uno de mis alumnos me explicó en una de las entrevistas que mantuve con él: “Este año le hemos dejado solo a ver qué pasa”.Y pasó lo que tenía que pasar, que no estudió nada.

Enseñarles a emprender supone enseñarles a proponerse metas valiosas y a perseverar para alcanzarlas poniendo los medios necesarios. Para ello es necesario cumplir las diferentes fases del siguiente proceso, como si fueran eslabones de una cadena; saltarse uno puede suponer el fracaso de toda la estrategia:

  1. Mostrarles metas valiosas en función de valores personales, sociales y religiosos. Para mostrar es necesario explicar e ilustrar su valía con nuestro ejemplo. Los padres tendremos que explicar y dejar ver nuestro ejemplo coherente.
  2. Lograr acuerdos o compromisos explícitos con los hijos, especialmente sobre estudios y formas de conducta. Se puede conseguir por medio de la negociación, ayudándoles a valorar los pros y contras y los medios razonables para conseguir los propósitos.
  3. Ayudarles a perseverar en lo decidido con nuestra exigencia. Exigir supone comprobar que pone los medios y el esfuerzo apropiados para lograr sus metas, y supone además valorar su conducta mostrando aprobación siempre que sea posible y desaprobación cuando así lo requiera su falta de esfuerzo o dedicación. También hay que mostrar sentimientos de esperanza en la mejora o de alegría por la perseverancia del esfuerzo.
  4. Mantener nuestra exigencia con constancia.

Sólo cuando en numerosas ocasiones se esfuerce en resistir y en perseverar logrará actuar de esta manera y, con ello, lo que queremos para él: que sea una persona feliz, que no sea esclava de sus caprichos.

 

→ Deixa un ComentariCategories: Uncategorized

REFLEXIONS SOBRE EL CONCEPTE DE TREBALL

5 novembre, 2009 · Feu un comentari

En aquest post trobareu una sèrie de reflexions recollides a la xarxa i fetes per diferentes persones només  amb l’objectiu de començar a pensar sobre la posició que prenem davant el que vol dir treball i en poguem parlar el proper dia de trobada.

 

Primeres consideracions

Més aviat o més tard, les persones hem de treballar. És un fet, almenys per a la majoria de nosaltres. Tant és així que quasi sempre considerem el treball només com una desagradable obligació, sense tenir en compte el seu possible valor social o individual, les condicions en les quals pot desenvolupar-se o les seves característiques. Per això, potser una bona forma de començar sigui contestar a la pregunta, per què hem de treballar els ésser humans? Els éssers humans, igual que els animals, tenim una sèrie de necessitats que hem de satisfer: menjar, refugi, descans, etc. Però a diferència d’aquests no estem determinats per la naturalesa per satisfer-les d’una única manera.

Per això, inventem formes noves, alhora que creem, també necessitats noves. Tot això, ocasiona una forma d’activitat específica de l’ésser humà que denominem treball, el qual podria ser definit com el camí humà que va de la necessitat a la satisfacció d’aqueixa necessitat, fonamentalment transformant la naturalesa.

 

Definició de treball:

Segons el diccionari, la paraula treballar té dues grans famílies de significats que, potser, tenen alguna relació. I és que, si per una banda, treballar vol dir “molestar, donar turment” i, també, “sofrir; esforçar-se, fatigar-se per obtenir quelcom; procurar amb esforç”, Per l’altra significa “aplicar-se amb un esforç sostingut a l’execució d’una cosa, especialment de la que es fa pel guany o per obligació.” I, també, “sotmetre una cosa a una acció contínua per donar-li forma, millorar-la, preparar-la així com cal.”

 

Observacions que ja ens va fer el nostre company, Joan Guarch:

Una definició de treball pot ser: “l’activitat conscient de l’home orientada a obtenir els bens o mitjans per satisfer les seves necessitats transformant la natura que l’envolta.” Per això cada cop son necessaris més coneixements per transformar aquesta natura dins d’aquesta complexa societat actual i, per això cal estudiar. Un altre definició de treball és: “un esforç sostingut”. Evidentment hi ha altres connotacions com son la idea de que amb el treball fas una evolució, millora i superació personal i col•lectiva, que dona un resultat gratificant.

Però el treball, també, d’una manera figurativa, té una connotació menys agradable que la del temps de lleure, parlem de “amb penes i treballs” com a fatics d’avinenteses que hom passa en alguna part de la seva vida.

Fixem-nos amb un altre curiositat. Fàcilment podem, associar treball i negoci. Com a negoci entenem un assumpte o una ocupació a fer. Es pot definir com: ”Un afer, una activitat econòmica duta a terme amb afany de lucre”. També es diu : ”no té temps per a divertir-se, sempre està ficat en negocis”, per tant tornem a veure la contraposició amb el temps de lleure i la diversió. Però, fins i tot d’una manera menys acadèmica el negoci és el no oci, és la negació de l’oci.

En fi tots nosaltres sabem la quantitat de temps que dediquem al treball i les fatigues que, moltes vegades, passem en ell com perquè ens aturem un moment a reflexionar-hi i podem treure algunes conclusions i aportacions que serveixin per transmetre als nostres infants i adolescents que els enriqueixin com a persones que transformen, o almenys participen, de la realitat que els envolta.

 

 El treball com un càstig

 Una cosa resta clara en aquest garbuix de significats, magnificat en la consulta al mot “treball”, i és l’esforç i, potser, si ho lliguem amb algunes tradicions pròpies, el turment necessari per exercir l’acte de treballar.

La causa d’aquest poti-poti de turments i esforços es troba en l’origen d’aquesta penúria que ens obliga a desplaçar-nos cada dia al nostre lloc de treball, farcint trens, carreteres i carrers. I és que treballar té el seu origen en el llatí “trepaliare” que literalment significa “turmentar” i que és, al seu temps, un derivat de “trepalium”. I sabeu que era un “trepalium”?

Doncs, vès per on, era un instrument de tortura compost de tres pals als quals eren lligats els reus o presoners de l’època dels romans. Ara si que l’hem feta bona! I és que, veient els origens del mot, s’enten força perquè la gent li té tanta mania en això del treball i s’entesta a fer odioses comparacions entre el lloc de treball i una presó on s’és lligat i no se’n pot sortir.

Per sort pels catalans, no ens agrada tant treballar com feinejar, fer feina. I aquí la obligació etimològica és més suau, ja que no es tracta de “trepaliare” (turmentar-se) com de mirar de treure les “faciendas” (les coses que s’han de fer) de la millor manera possible. Una diferència que, encara que no ho sembli, és força notable.

- “Guanyaràs el pa amb el suor del teu front.” suggereix d’entrada que el treball és càstig i esforç. “El treball és un càstig i  l’objectiu de la humanitat és aconseguir emancipar-se del treball”. Perquè treballar designa aquella feina necessària per a la supervivència elemental de la persona. Un cop aquest tema estigui resolt la gent no hauria de deixar de fer coses, però les faria amb la llibertat que avui dia només tenen algunes activitats molt concretes, sense sotmetre’s a una obligatoritetat pautada al servei d’un sistema de producció. Una cosa és que després de tants anys formats des de l’òptica que el treball és el centre de la vida, algun dia arribés la situació utòpica que les màquines fessin tota la feina per nosaltres; aleshores la gent no sabria què fer i s’entraria en un procés de crisi psico-patològica.

La clau determinant és, doncs, la dependència o no dependència del treball, un fet que encara no es troba dins l’àmbit del possible.

 La recuperació de la dimensió ètica del treball

 La dita s’ha de treballar per viure i no viure per treballar dóna a entendre que el treball és com una càrrega que impedeix gaudir de la vida. Això pot portar, però, a considerar el treball com un mitjà  només orientat al benestar. El concepte descans merescut pot acabar convertint-se, doncs, en la finalitat última d’una forma d’entendre el treball que mira constantment al cap de setmana.

Vivim immersos en una cultura que, amb freqüència, considera el treball i l’esperit com a esferes  posades, on no hi ha un objectiu de la vida.

“Treballem per  construir un món millor”, podrien afirmar els més idealistes.

 

Treball i creativitat

Treball i llibertat s’han considerat amb freqüència valors oposats. Abans, es condemnava a “treballs forçats” i avui, molts veuen el treball com una obligació. Aquesta mentalitat porta a negar la iniciativa al treballador, a fer només “l’imprescindible” o “allò que em pertoca”.

 

 “La llibertat vivifica el treball des de dins, i això porta a excedir-se, a ser creatiu, a aprendre, a ser més competent, i a veure’l com un servei als altres. Potenciar la iniciativa dels treballadors duu a convertir-lo en un àmbit de llibertat i afavoreix el joc entre les llibertats dels individus”.

→ Deixa un ComentariCategories: Uncategorized

POSANT FIL A L’AGULLA. ESQUEMA ORGANITZATIU CURS 09-10: “EDUCACIÓ EN EL TREBALL”

5 novembre, 2009 · Feu un comentari

aguja_e_hilo1

En la primera sessió d’aquest curs varen sorgir vàries i força idees diferents .

Un possible eix que es proposava L’EDUCACIÓ EN EL TREBALL, però on van anar sorgint altres propostes com el consum, la influència de la TV,  el tenir cura d’un mateix, la convivència a casa, l’autonomia i els límits.

Que us sembla començar a organitzar-ho?

A veure, una proposta esquemàtica que us fem que intenti organitzar tot el que s’ha anat parlant seria :

1. Concepte de treball

  • Treball no només és treball remunerat, treball són obligacions (els deures, els hàbits, les rutines…)
  • El treball que a mi m’agrada. Afició i treball. Que comporta en positiu i en negatiu. Que passa amb aquelles tasques que a ningú li agrada fer. Com això influencia en l’educació dels fills i filles.

2. PER QUÈ  S’HA DE TREBALLAR?

  • Consum, necessitats bàsiques, necessitats individuals…  
  • Com aquests valors influeixen en l’educació dels fills i de quina manera.

3. ORGANITZACIÓ DEL TEMPS: TEMPS DE TREBALL, TEMPS PERSONAL, TEMPS PER ESTAR I COMPARTIR AMB ELS INFANTS…

4. TREBALL: els diferents tipus: tenir cura d’un mateix i dels altres, el treball domèstic, l’escolar, les activitats extraescolars i el professional

5. TREBALL: Què toca a cada edat? Quines tasques pot fer cadascú a mesura que va creixent?

6. Com?:  Les R en Educació

  • Identitat:    reconeixement i respecte  —–  confiança  —–         autoestima  —–  autonomia  —–   fortalesa i maduresa (mecanismes d’enfrontament: simbolització, l’humor, gaudi per la feina ben feta….)
  • Realitat : normes de convivència – límits
  • Responsabilitat – esforç
    • La responsabilitat de ser pare i mare: que és constant, continuada fins i  tot a distància, perquè aquest fill passi a ser un adult autònom.
    • La responsabilitat que els infants han d’anar assumint perquè  puguin créixer i ser autònoms i independents                                                    

 

És una proposta organitzativa; seria una manera de posar ordre i anar-ho treballant punt per punt.  Com ho veieu?, creieu que recull tot el que ha anat sortint? És un fil conductor amb prou força? Voleu afegir o canviar altres coses?

→ Deixa un ComentariCategories: Uncategorized