Tots i totes eduquem a l’Ametlla

“PASSO D’AQUEST ROTLLO”

5 Novembre, 2009 · Feu un comentari

 ”Paso de este rollo”

Cuántas veces hemos oído expresiones como “no me apetece hacer eso”, “me cansa tal cosa” y, sobre todo, “no me gusta estudiar, paso de estudiar”. No sabemos qué hacer para cambiar las cosas, pero somos conscientes de que estos comportamientos pasivos y caprichosos se tienen que eliminar. Es fundamental que nuestro hijo aprenda a esforzarse para conseguir objetivos. De esta manera, entenderá que quien quiere algo debe trabajar para obtenerlo.

De José María Lahoz García
Pedagogo (Orientador escolar y profesional),
Profesor de Educación Primaria y de Psicología y Pedagogía en Secundaria

Article publicat a la web solo hijos a la següent pàgina: http://www.solohijos.com/html/articulo.php?idart=4 

Las conductas egoístas, perezosas, pasivas y poco colaboradoras de algunos de nuestros hijos pueden ser la consecuencia de tener todo lo necesario sin hacer nada para conseguirlo. Al llegar a la adolescencia, este tipo de conductas puede degenerar en comportamientos antisociales, agresivos e incluso delictivos.
Algunos menores de dieciséis años, en número creciente, tienen motocicleta sin ninguna necesidad. No obstante, muchos de ellos tienen actitudes pasivas o francamente negativas en lo que respecta a sus estudios básicos. 
Bastantes disponen de equipo de música, bicicleta de montaña, play-station… incluso teléfono móvil.

No descubro ningún secreto al afirmar que una buena parte de nuestros hijos tienen casi de todo. Pero lo que sí quiero resaltar es que muchas, o quizá todas esas cosas de que disfrutan, son fruto de una actitud solícita de los padres que acceden a sus peticiones, o se anticipan a ellas, sin ninguna contraprestación por su parte.
Hemos conseguido unas personas cuya conducta se rige por valores tales como me gusta-no me gusta, me apetece-no me apetece, me lo paso bien-no me lo paso bien.

Algunos niños y adolescentes rigen su conducta por lo que les gusta o les apetece

Afortunadamente no todos los adolescentes son así ni, en caso de que así sean, es una situación irremediable. Es posible conseguir que nuestros hijos no crezcan como personas egocéntricas y caprichosas. Naturalmente, como en tantas facetas de la vida, será más fácil prevenir que curar. Dicho con otras palabras, nuestros hijos deben ser personas capaces de esforzarse para conseguir sus objetivos, y cuanto antes nos pongamos a la tarea más eficaz y fácil será.

Es normal que nuestros hijos pequeños se comporten como seres egocéntricos y caprichosos. Egocéntricos porque, a edades tempranas, perciben la realidad como si todo lo que les rodea estuviera a su servicio, cosa que en buena medida es así porque al principio necesita del cuidado y atención de todos. Caprichosos (personas que guían su conducta sobre la base de deseos vivos, instintivos, con motivos poco razonables y egoístas) porque su modo de actuar se rige según necesidades básicas e instintos poco racionalizados, dado que su visión egocéntrica no le permite razones o motivaciones más complejas.

No es conveniente que nuestros hijos de más de dos años sigan comportándose como personas egocéntricas y caprichosas

Pero esta situación, en principio, no es el objetivo final de la educación de nuestros hijos. La educación recibida habrá tenido éxito si nuestros hijos llegan a comprender que:

  • No estamos en el mundo para que los demás nos sirvan, sino para servir de ayuda a los demás.
  • Y que la felicidad no está en la satisfacción de nuestros caprichos, sino en el esfuerzo por conseguir nuestras aspiraciones.

Curiosamente, aunque parezca increíble a muchos lectores, la felicidad, que es nuestra aspiración más profunda, está en el esfuerzo y la dedicación a los demás.

Otro aspecto de la cuestión, que puede ser engañoso a simple vista, es que hacer lo que nos apetece no nos hace más libres, antes bien esa atracción que ejerce sobre nosotros lo apetecido, nos esclaviza. Cuando un imán atrae al hierro, éste corre hacia él aunque no quiera. Por el contrario, si hacemos lo que queremos, lo que surge de un acto de voluntad y de nuestro esfuerzo, nuestros actos nos hacen libres.

No es descabellado pensar que una de las grandes dificultades para abandonar (o no iniciarse) en el mundo de la droga se fundamenta en la poca fortaleza de las personas para resistirse a su consumo (como dice el anuncio de TV, para “decir NO a las drogas”).

Aceptados estos objetivos educativos, pasemos a la acción. En primer lugar me gustaría dirigir la atención hacia determinadas conductas de nuestros hijos que pueden ser sintomáticas de su tendencia a ser personas caprichosas y perezosas. Veamos algunas de las más evidentes:

  • Siempre intenta salirse con la suya y se queja con frecuencia. Usa expresiones como: es una injusticia, no hay derecho, no es culpa mía…
  • Sólo come algunas cosas que le gustan, y en ocasiones abusa de ellas. (Dejan “lo verde o lo rojo” no dejan el plato limpio…)
  • No tiene en cuenta las normas de convivencia y de educación.
  • No obedece si no es en última instancia, y con frecuencia por temor a males mayores.
  • No hace sus tareas escolares con esmero, incluso procura eludirlas. No usa adecuadamente su agenda escolar.
  • Ante sus cosas y las de los demás muestra descuido y desorden.
  • Suele ser impuntual tanto para empezar como para acabar. Al hacerlo así actúa de forma desconsiderada con los que le esperan. No tiene en cuenta a los demás, sino que su conducta se rige por la atracción que supone lo que esté haciendo o la repulsa que le suponga lo que va a hacer.

Ser caprichoso y actuar con una capacidad de esfuerzo cero no es un mal vicio adquirido, sino más bien la permanencia en el infantilismo propio del primer año de vida. Es un raquitismo vital. Por eso, si desde pequeños están acostumbrados a que alguien los proteja, evite sus problemas y los colme de atenciones y bienes para que estén contentos, no nos ha de extrañar que desconozcan cualquier móvil de acción que no sea su propia complacencia.

Este modo de actuar pervive cuando los hijos o hijas no han recibido los estímulos y entrenamiento adecuados para superar la visión egocéntrica de los pequeños.

Es normal que queramos hacer felices a nuestros hijos y que para conseguirlo hagamos todo lo posible, pero quizá no es razonable hacerlo sólo “por tenerles contentos”.

Un chiste de un conocido humorista dice:
Un matrimonio tuvo un hijo que no pronunció nunca ni una sola palabra. Era mudo, y por más que consultaron diferentes e ilustres especialistas ninguno acertó con la solución del problema. Hasta que un día, cuando el hijo en cuestión había ya cumplido los treinta y un años, ocurrió lo inesperado:

- ¡Mamá!, no hay azúcar -dijo con voz alta y clara, para sorpresa de su madre.

- ¡Pero hijo, si puedes hablar!, ¡qué alegría! ¿Cómo es que hasta ahora no habías hablado nunca?

- Es que hasta ahora todo había sido perfecto.

 

Para lograr que nuestros hijos sean emprendedores y constantes, en lugar de caprichosos y perezosos, hace falta entrenamiento

El entrenamiento adecuado, es decir, el tratamiento educativo adecuado se basa principalmente en dos estrategias:

- Enseñarles a resistir.

- Enseñarles a emprender.

Enseñarles a resistir significa enseñarles a perseverar, a pesar de que la tarea canse o sea desagradable. El cansancio es difícil de aguantar, el dolor es difícil de sufrir, pero hay que aguantar y hay que sufrir. En esta línea, para lograr su madurez hay que permitir que vivan las experiencias desagradables que les depare la vida por azar o como consecuencia de sus actos. No compadecerse y eliminar todo sufrimiento, aunque en la medida de lo posible es recomendable graduar las experiencias. Pero todo ello con la precaución de no abandonar a los hijos y acompañándolos mientras se esfuerzan por resistir. Nuestra compañía e interés serán estimulantes y consoladores.
El padre de uno de mis alumnos me explicó en una de las entrevistas que mantuve con él: “Este año le hemos dejado solo a ver qué pasa”.Y pasó lo que tenía que pasar, que no estudió nada.

Enseñarles a emprender supone enseñarles a proponerse metas valiosas y a perseverar para alcanzarlas poniendo los medios necesarios. Para ello es necesario cumplir las diferentes fases del siguiente proceso, como si fueran eslabones de una cadena; saltarse uno puede suponer el fracaso de toda la estrategia:

  1. Mostrarles metas valiosas en función de valores personales, sociales y religiosos. Para mostrar es necesario explicar e ilustrar su valía con nuestro ejemplo. Los padres tendremos que explicar y dejar ver nuestro ejemplo coherente.
  2. Lograr acuerdos o compromisos explícitos con los hijos, especialmente sobre estudios y formas de conducta. Se puede conseguir por medio de la negociación, ayudándoles a valorar los pros y contras y los medios razonables para conseguir los propósitos.
  3. Ayudarles a perseverar en lo decidido con nuestra exigencia. Exigir supone comprobar que pone los medios y el esfuerzo apropiados para lograr sus metas, y supone además valorar su conducta mostrando aprobación siempre que sea posible y desaprobación cuando así lo requiera su falta de esfuerzo o dedicación. También hay que mostrar sentimientos de esperanza en la mejora o de alegría por la perseverancia del esfuerzo.
  4. Mantener nuestra exigencia con constancia.

Sólo cuando en numerosas ocasiones se esfuerce en resistir y en perseverar logrará actuar de esta manera y, con ello, lo que queremos para él: que sea una persona feliz, que no sea esclava de sus caprichos.

 

→ Deixa un ComentariCategories: Uncategorized

REFLEXIONS SOBRE EL CONCEPTE DE TREBALL

5 Novembre, 2009 · Feu un comentari

En aquest post trobareu una sèrie de reflexions recollides a la xarxa i fetes per diferentes persones només  amb l’objectiu de començar a pensar sobre la posició que prenem davant el que vol dir treball i en poguem parlar el proper dia de trobada.

 

Primeres consideracions

Més aviat o més tard, les persones hem de treballar. És un fet, almenys per a la majoria de nosaltres. Tant és així que quasi sempre considerem el treball només com una desagradable obligació, sense tenir en compte el seu possible valor social o individual, les condicions en les quals pot desenvolupar-se o les seves característiques. Per això, potser una bona forma de començar sigui contestar a la pregunta, per què hem de treballar els ésser humans? Els éssers humans, igual que els animals, tenim una sèrie de necessitats que hem de satisfer: menjar, refugi, descans, etc. Però a diferència d’aquests no estem determinats per la naturalesa per satisfer-les d’una única manera.

Per això, inventem formes noves, alhora que creem, també necessitats noves. Tot això, ocasiona una forma d’activitat específica de l’ésser humà que denominem treball, el qual podria ser definit com el camí humà que va de la necessitat a la satisfacció d’aqueixa necessitat, fonamentalment transformant la naturalesa.

 

Definició de treball:

Segons el diccionari, la paraula treballar té dues grans famílies de significats que, potser, tenen alguna relació. I és que, si per una banda, treballar vol dir “molestar, donar turment” i, també, “sofrir; esforçar-se, fatigar-se per obtenir quelcom; procurar amb esforç”, Per l’altra significa “aplicar-se amb un esforç sostingut a l’execució d’una cosa, especialment de la que es fa pel guany o per obligació.” I, també, “sotmetre una cosa a una acció contínua per donar-li forma, millorar-la, preparar-la així com cal.”

 

Observacions que ja ens va fer el nostre company, Joan Guarch:

Una definició de treball pot ser: “l’activitat conscient de l’home orientada a obtenir els bens o mitjans per satisfer les seves necessitats transformant la natura que l’envolta.” Per això cada cop son necessaris més coneixements per transformar aquesta natura dins d’aquesta complexa societat actual i, per això cal estudiar. Un altre definició de treball és: “un esforç sostingut”. Evidentment hi ha altres connotacions com son la idea de que amb el treball fas una evolució, millora i superació personal i col•lectiva, que dona un resultat gratificant.

Però el treball, també, d’una manera figurativa, té una connotació menys agradable que la del temps de lleure, parlem de “amb penes i treballs” com a fatics d’avinenteses que hom passa en alguna part de la seva vida.

Fixem-nos amb un altre curiositat. Fàcilment podem, associar treball i negoci. Com a negoci entenem un assumpte o una ocupació a fer. Es pot definir com: ”Un afer, una activitat econòmica duta a terme amb afany de lucre”. També es diu : ”no té temps per a divertir-se, sempre està ficat en negocis”, per tant tornem a veure la contraposició amb el temps de lleure i la diversió. Però, fins i tot d’una manera menys acadèmica el negoci és el no oci, és la negació de l’oci.

En fi tots nosaltres sabem la quantitat de temps que dediquem al treball i les fatigues que, moltes vegades, passem en ell com perquè ens aturem un moment a reflexionar-hi i podem treure algunes conclusions i aportacions que serveixin per transmetre als nostres infants i adolescents que els enriqueixin com a persones que transformen, o almenys participen, de la realitat que els envolta.

 

 El treball com un càstig

 Una cosa resta clara en aquest garbuix de significats, magnificat en la consulta al mot “treball”, i és l’esforç i, potser, si ho lliguem amb algunes tradicions pròpies, el turment necessari per exercir l’acte de treballar.

La causa d’aquest poti-poti de turments i esforços es troba en l’origen d’aquesta penúria que ens obliga a desplaçar-nos cada dia al nostre lloc de treball, farcint trens, carreteres i carrers. I és que treballar té el seu origen en el llatí “trepaliare” que literalment significa “turmentar” i que és, al seu temps, un derivat de “trepalium”. I sabeu que era un “trepalium”?

Doncs, vès per on, era un instrument de tortura compost de tres pals als quals eren lligats els reus o presoners de l’època dels romans. Ara si que l’hem feta bona! I és que, veient els origens del mot, s’enten força perquè la gent li té tanta mania en això del treball i s’entesta a fer odioses comparacions entre el lloc de treball i una presó on s’és lligat i no se’n pot sortir.

Per sort pels catalans, no ens agrada tant treballar com feinejar, fer feina. I aquí la obligació etimològica és més suau, ja que no es tracta de “trepaliare” (turmentar-se) com de mirar de treure les “faciendas” (les coses que s’han de fer) de la millor manera possible. Una diferència que, encara que no ho sembli, és força notable.

- “Guanyaràs el pa amb el suor del teu front.” suggereix d’entrada que el treball és càstig i esforç. “El treball és un càstig i  l’objectiu de la humanitat és aconseguir emancipar-se del treball”. Perquè treballar designa aquella feina necessària per a la supervivència elemental de la persona. Un cop aquest tema estigui resolt la gent no hauria de deixar de fer coses, però les faria amb la llibertat que avui dia només tenen algunes activitats molt concretes, sense sotmetre’s a una obligatoritetat pautada al servei d’un sistema de producció. Una cosa és que després de tants anys formats des de l’òptica que el treball és el centre de la vida, algun dia arribés la situació utòpica que les màquines fessin tota la feina per nosaltres; aleshores la gent no sabria què fer i s’entraria en un procés de crisi psico-patològica.

La clau determinant és, doncs, la dependència o no dependència del treball, un fet que encara no es troba dins l’àmbit del possible.

 La recuperació de la dimensió ètica del treball

 La dita s’ha de treballar per viure i no viure per treballar dóna a entendre que el treball és com una càrrega que impedeix gaudir de la vida. Això pot portar, però, a considerar el treball com un mitjà  només orientat al benestar. El concepte descans merescut pot acabar convertint-se, doncs, en la finalitat última d’una forma d’entendre el treball que mira constantment al cap de setmana.

Vivim immersos en una cultura que, amb freqüència, considera el treball i l’esperit com a esferes  posades, on no hi ha un objectiu de la vida.

“Treballem per  construir un món millor”, podrien afirmar els més idealistes.

 

Treball i creativitat

Treball i llibertat s’han considerat amb freqüència valors oposats. Abans, es condemnava a “treballs forçats” i avui, molts veuen el treball com una obligació. Aquesta mentalitat porta a negar la iniciativa al treballador, a fer només “l’imprescindible” o “allò que em pertoca”.

 

 “La llibertat vivifica el treball des de dins, i això porta a excedir-se, a ser creatiu, a aprendre, a ser més competent, i a veure’l com un servei als altres. Potenciar la iniciativa dels treballadors duu a convertir-lo en un àmbit de llibertat i afavoreix el joc entre les llibertats dels individus”.

→ Deixa un ComentariCategories: Uncategorized

POSANT FIL A L’AGULLA. ESQUEMA ORGANITZATIU CURS 09-10: “EDUCACIÓ EN EL TREBALL”

5 Novembre, 2009 · Feu un comentari

aguja_e_hilo1

En la primera sessió d’aquest curs varen sorgir vàries i força idees diferents .

Un possible eix que es proposava L’EDUCACIÓ EN EL TREBALL, però on van anar sorgint altres propostes com el consum, la influència de la TV,  el tenir cura d’un mateix, la convivència a casa, l’autonomia i els límits.

Que us sembla començar a organitzar-ho?

A veure, una proposta esquemàtica que us fem que intenti organitzar tot el que s’ha anat parlant seria :

1. Concepte de treball

  • Treball no només és treball remunerat, treball són obligacions (els deures, els hàbits, les rutines…)
  • El treball que a mi m’agrada. Afició i treball. Que comporta en positiu i en negatiu. Que passa amb aquelles tasques que a ningú li agrada fer. Com això influencia en l’educació dels fills i filles.

2. PER QUÈ  S’HA DE TREBALLAR?

  • Consum, necessitats bàsiques, necessitats individuals…  
  • Com aquests valors influeixen en l’educació dels fills i de quina manera.

3. ORGANITZACIÓ DEL TEMPS: TEMPS DE TREBALL, TEMPS PERSONAL, TEMPS PER ESTAR I COMPARTIR AMB ELS INFANTS…

4. TREBALL: els diferents tipus: tenir cura d’un mateix i dels altres, el treball domèstic, l’escolar, les activitats extraescolars i el professional

5. TREBALL: Què toca a cada edat? Quines tasques pot fer cadascú a mesura que va creixent?

6. Com?:  Les R en Educació

  • Identitat:    reconeixement i respecte  —–  confiança  —–         autoestima  —–  autonomia  —–   fortalesa i maduresa (mecanismes d’enfrontament: simbolització, l’humor, gaudi per la feina ben feta….)
  • Realitat : normes de convivència – límits
  • Responsabilitat – esforç
    • La responsabilitat de ser pare i mare: que és constant, continuada fins i  tot a distància, perquè aquest fill passi a ser un adult autònom.
    • La responsabilitat que els infants han d’anar assumint perquè  puguin créixer i ser autònoms i independents                                                    

 

És una proposta organitzativa; seria una manera de posar ordre i anar-ho treballant punt per punt.  Com ho veieu?, creieu que recull tot el que ha anat sortint? És un fil conductor amb prou força? Voleu afegir o canviar altres coses?

→ Deixa un ComentariCategories: Uncategorized

PAU I RESPECTE

19 Octubre, 2009 · Feu un comentari

 La pau i el respecte són dos valors essencials en la pràctica educativa, encara que, molt sovint, no sabem com transmetre’ls, ni com garantir que els nostres fills se’ls facin seus i que els tinguin sempre presents en la seva presa de decisions.

Francesc  Torralba Rosselló

pau-mon

L’educació per la pau ha entrat definitivament en l’esperit i en la lletra del sistema educatiu vigent, i les noves fornades reben a l’escola una educació per a la pau que no té com a únic objectiu evitar el conflicte, la violència o l’agressivitat, sinó promoure una relació harmònica de la persona amb si mateixa i amb els altres. És una conquesta històrica que cal vetllar perquè s’exerceixi amb la màxima qualitat i eficàcia.

Els pares no ens podem desentendre d’aquesta educació per a la pau, sinó que també hem de desenvolupar-la en les nostres llars i en sintonia amb el marc escolar. Ens correspon a nosaltres, crear, d’entrada, un clima de confiança i de bona harmonia, que faci possible assumir els obstacles i els conflictes amb serenitat d’esperit. L’educació per la pau no es desenvolupa de manera abstracta, sinó que es posa de relleu en la vida quotidiana i es manifesta en les maneres de reaccionar davant d’estímuls externs, davant de problemes i obstacles imprevistos. La vida quotidiana n’està plena i els nostres fills actuen com a constant observadors, ens examinen amb la seva mirada.

La primera regla fonamental és crear un clima de complicitat i de bona harmonia on sigui possible explicitar el problema i, posteriorment, buscar-hi solucions raonables a través del diàleg i del consens. La promoció d’una cultura i educació de la pau no s’ha d’entendre com una pèrdua d’autoritat ni de disciplina, sinó tot al contrari. Sovint, la pau i l’harmonia d’una casa es trenca, perquè s’ha desfet el principi d’autoritat i la bona disciplina. Cal vetllar per l’ordre i l’acompliment de les funcions que cada membre de la família té assignades, i evitar caure en els greuges comparatius entre germans, que encenen l’odi i el ressentiment. És necessari exigir a cadascú el que ha de fer en virtut de les seves capacitats, edats i desenvolupament intel·lectual.

La pau no entra en conflicte amb la diversitat, sinó que és la relació harmònica entre individualitats diferents que arriben a entendre’s i a acceptar-se. Hi ha pau en una casa quan cadascú juga el rol que la vida li ha assignat i no fuig d’estudi. Per això la pau és l’harmonia entre les individualitats. No es tracta d’imposar un esquema comú, ni de sotmetre els fills a la mateixa norma, sinó de potenciar relacions de respecte i d’atenció entre els diferents membres de la família.

En aquest sentit, la virtut de la pau es relaciona íntimament amb el respecte actiu. El respecte no s’ha de confondre, com molt sovint es fa, amb la indiferència, o la passivitat. Respectar algú no significa deixar fer, prescindir del que digui o faci, sinó que compromet molt, perquè, d’una banda vol dir acceptar que hi ha un límit que no es pot transgredir, la seva integritat física i moral, però, d’altra banda, el respecte té un sentit actiu, perquè empeny a buscar el bé de l’altre, a treballar a favor de la seva persona.

Hi ha pau quan entre els membres d’una comunitat hi ha respecte actiu, és a dir, quan mútuament cerquen el bé. Molt sovint, el conflicte és conseqüència directa de la manca de respecte, de la transgressió d’unes fronteres que mai no s’havien d’haver traspassat.

 

Article realitzat per Francesc Torralba i Rosselló i extret de la web familia fòrum en la següent pàgina:

 http://www.familiaforum.net/index.asp?page=detpyr&num=1&id=1053&sc=128&ss=#1

→ Deixa un ComentariCategories: Uncategorized

RESPONSABILITAT

14 Octubre, 2009 · Feu un comentari

La realitat, el reconeixement i el respecte ens porta a assumir les responsabilitats que ens pertoquen:

- La responsabilitat de ser pare i mare: que és constant, continuada fins i tot a distància, perquè aquest fill passi a ser un adult autònom.

- La responsabilitat que els infants han d’anar assumint perquè  puguin créixer i ser autònoms i independents.

rentadora

Aquesta responsabilitat és possible si hi ha autoestima, i això passarà:

  1. Si confiem amb ells i  deixem que  s’equivoquin: respectem el seu procés i temps d’aprenentatge  (ex.“no passa res si embruta, s’embruta, o fa malbé, ja ho netejarem o ho netejarà…”)
  2. Si deixem que des de ben petits s’impliquin i participin en el dia a dia de les responsabilitats de la casa i hàbits personals (ex.“ vinga ves a tirar el bolquer brut a les escombraries”). Això sí, a cada edat el què toca!.
  3. Si substituïm per una bona organització del temps, aquella necessitat immediata de que les coses s’han de fer de manera ràpida i ben feta, perquè el temps és or, per tant “ho fem nosaltres” on queda implicit: “jo ho faré més ràpid i més bé”.
  4. Si podem aguantar i acompanyar l’infant davant les negatives (esperables i normals!), evitant en aquestes situacions assumir allò que els pertoca a ells. (ex. “no t’enfadis rei, com t’estimo tant ja ho faré jo…”)

 

En la passada trobada de la Xarxa, parlavem de que no hi ha nens i nenes ganduls, si no el que hi ha infants que no es senten prou  capaços, o bé perquè no hem dipositat expectatives positives de que pot fer les coses o bé perquè se’ls hi fa tot perquè el nen no pateixin , ni s’enfadin. En definitiva infants que no poden descobrir les seves capacitats i per tant amb molt poca autoestima.

Per això observem en la nostra pràctica diària que hi ha molts hàbits que s’introdueixen molt tard, i que això va en contra del propi infant, al contrari del que aparentment sembla.

 

→ Deixa un ComentariCategories: Articles

REALITAT

14 Octubre, 2009 · Feu un comentari

El contacte amb realitat es la que fa posar a lloc aquell desig absolut i immediat en la recerca de les necessitats instintives que tothom té (gana, son, possessió,  instint de conservació, agressivitat…). Un bon contacte amb la realitat ajudarà a anar assimilant mica en mica les normes i pautes en les que es mou la seva societat per aconseguir alleugerar la tensió que aquesta necessitat li desperta (i que els adults no podem negar quan li diem “nen no t’enfadis”, ja que és real i existeix).  

 

semaforo

 

 Per això tota la comunitat té un paper primordial:

 1. De mostrar-li aquestes pautes, normes, límits de la nostra societat (ex. no es poden passar els semàfors en vermell, a classe no es menja…) i ajudar-lo a que les pugui anar incorporant.

2. Però també tenim un altre paper encara més important, ja que podem donar suport a l’infant per aprendre a enfrontar-s’hi (a mesura que va creixent  i el nen pot, ja que és un procés evolutiu)  a través de mecanismes cada vegada més adaptatius i elaborats (capacitat d’espera, l’humor, la simbolització…).

→ Deixa un ComentariCategories: Uncategorized

RESPECTE

14 Octubre, 2009 · Feu un comentari

És  aquest el motor per una bona convivència.

Es el  que s’aconsegueix passant  primer per l’egocentrisme (evolutivament normal) fins arribar al reconeixemet de l’altre si hi ha una bona estima cap a un  i cap a fora:

-         RESPECTE A SI MATEIX  (ser assertiu i defensar les seves necessitats, tenir cura d’un mateix…).

-         RESPECTE CAP ELS ALTRES  (el pare, la mare, l’àvia, el veí, l’escombriaire…)

-         RESPECTE A ALLÒ QUE L’ENVOLTA (objectes, mobiliari urbà, els animals…)

Imagen 031

No podrà aconseguir-ho, però, si els educadors no respectem primer les seves necessitats ni la seva expressió. Però alerta, no ens confonem! Atendre les necessitats d’un infant no és sinònim de donar-li accés a tots els seus desitjos, si no d’ajudar-li a regular-los  i amb respecte afavorir-li  la maduresa i el desenvolupament.

→ Deixa un ComentariCategories: Uncategorized

RECONEIXEMENT

14 Octubre, 2009 · Feu un comentari

El reconeixement enllaça directament amb el concepte de diferenciació i identitat. Reconèixer que hi ha un altre, que pot pensar i fer diferent que tu. Per això cal que des de les primeres edats es pugui diferenciar entre les seves necessitats, capacitats i la dels altres.  Ho podrà  aconseguir si té un grau d’independència per poder expressar en el moment i en la forma adient aquestes necessitats i si els adults li permetem fer-ho.

diversitat

Així podrà anar descobrint i cercant models de funcionament que imitarà i l’ajudaran a construir la seva pròpia identitat i reconèixer la diferència amb els altres i el que l’envolta.

Quan un infant pot diferenciar-se i veure’s com un ser independent del pare i de la mare pot descobrir, conèixer i reconèixer la seva identitat i la dels altres.

→ Deixa un ComentariCategories: Uncategorized

VIURE I CONVIURE. LES R EN EDUCACIÓ.

14 Octubre, 2009 · Feu un comentari

Grans teories sobre psicología evolutiva ens parlen de conceptes claus per a un bon desenvolupament com l’adaptació de la persona al medi a través de l’assimilació (incorporant la realitat) i l’acomodació (modificant o ajustant els esquemes d’acció i pensament al mon canviant), básics tots per al desenvolupament de la inteligència. També ens parlen de que per que un ser humà pugui relacionar-se amb els altres són imprescindibles tres premisses: diferenciar-se entre el jo i els altres, tenir un cert nivell d’autoestima i certa objectivitat per analitzar la realitat correctament.

Partint d’aquests conceptes teòrics bàsics que ens donen la pista de com ajudar a un bon desenvolupament dels nostres infants us anirem proposat que us endinseu a dins a través del camí de les R en educació.

           RECONEIXEMENT

                                  RESPECTE

                                                         REALITAT

                                                                                 I   RESPONSABILITAT

→ Deixa un ComentariCategories: Uncategorized

Per pensar-hi una mica…

16 Setembre, 2009 · Feu un comentari

Dedicat a aquella mainada que se’ls fa tant feixuc estudiar i anar a l’escola a treballar i aprendre.

→ Deixa un ComentariCategories: Reflexions